TEMPORADA MÚSICA DE CAMBRA. Albert Attenelle, piano. Goyescas, suite per a piano: llibre 1 (“Los requiebros”, “Coloquio en la reja”, “El fandango de candil”), llibre 2 (“Quejas, o la maja y el ruiseñor”, “El amor y la muerte” –balada–) i epíleg (“Serenata del espectro”). L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 17 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Lluís Trullén
La suite per a piano Goyescas que Granados va compondre l’any 1910 esdevé un dels cims del nostre pianisme. Juntament amb la Iberia d’Albéniz ha esdevingut un dels punts de mira de molts i molts pianistes fascinats pel sentit descriptiu, rítmic, melòdic i romàntic que emana d’una música fascinant. El món pianístic català no es pot explicar sense la figura de Granados i l’Escola Marshall, que ens ha donat tants i tants intèrprets de renom internacional que han transmès d’una manera sublim la música de Mompou, Soler, Albéniz, Montsalvatge, Granados…, sense oblidar les versions inoblidables que ens han llegat de les grans obres de la literatura pianística universal.
Albert Attenelle ha estat un dels màxims exponents d’aquesta escola pianística. Format amb Frank Marshall, va rebre l’herència d’aquell estil interpretatiu vinculat a Viñes, Malats o al mateix Granados. Són pràcticament seixanta els anys de carrera pianística que acompanyen el gran mestre Albert Attenelle, i enguany, en l’Any Granados, no podia mancar un recital en què interpretés una obra que sempre l’ha acompanyat, i que ha enregistrat, com és Goyescas. ¿Es pot interpretar amb més sensibilitat, aquesta suite? ¿S’hi pot aprofundir més, en els deliciosos matisos romàntics? ¿Es pot afrontar amb major delicadesa d’articulació i de lligat per crear uns sons que ens transportin al món del XVIII dels majos enamorados?
Certament, quan Attenelle va iniciar les ornamentacions preciosistes de “Los requiebros”, en una sala de cambra que si bé no presentava un ple absolut sí que destacava per la gran quantitat de públic jove, molts d’ells estudiants de piano, ens va traslladar a aquell món que Granados l’any 1910 va retratar admirablement. Attenelle ens va fer reviure mitjançant un sentit descriptiu i amb un alt poder narratiu tot el que envolta el món dels majos de les pintures de Goya del Museu del Prado amb una versió de referència. Sublim a l’hora de recrear l’atmosfera de la balada “El amor y la muerte”; deliciós quan copsa el refinat melodisme de “Quejas o la maja y el ruiseñor”; rítmicament impecable en “El fandango del candil”. Escoltar Albert Attenelle interpretar les Goyescas ens endinsava en un viatge fascinant al passat en què ni les complexíssimes qüestions tècniques que envolten l’obra suposaven un entrebanc que enterbolís tot el sentit romàntic i la força descriptiva que emanen de cadascuna de les sis peces que les integren.
Interpretades en un gran piano Steinway, ja fora de programa Albert Attenelle va interpretar altres petites peces de Granados en un piano de cua Érard Frères construït a París l’any 1884 i que va arribar a la Museu de la Música l’any 1989, i que amb el seu sistema de doble escapament ja permetia interpretar obres d’un gran virtuosisme. Un Zapateado, una Marcha oriental i una peça del mateix compositor lleidatà que Attenelle va aprendre quan tenia sis anys van posar punt final a un recital en què l’essència de tot el gran pianisme de Granados va arribar-nos amb la particular sonoritat d’aquest instrument històric.
