IBERCAMERA. Daniil Trifonov, piano. J. S. Bach: L’art de la fuga. Transcripció de Brahms de la “Xacona” de la Partita núm. 2 per a violí sol. Transcripció de Myra Hess del coral de la Cantata BWV 147. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE MARÇ DE 2021.
Essencial, atemporal, conceptual…, L’art de la fuga ha esdevingut la culminació sublim de la tècnica del contrapunt de J. S. Bach. Amb un tema auster sobre les notes de l’acord desplegat de Re menor, Bach va articular sense especificar instrumentació catorze contrapunts i quatre cànons per llegar-nos una obra hipnòtica, transcendental i la introspecció de la qual s’eleva fins a erigir-se en una de les cimeres de la cultura occidental. I els darrers dos anys Trifonov ha dedicat un treball intens a l’estudi d’aquest corpus paradigmàtic que la nit del divendres es va poder escoltar al Palau.
Trifonov va enarborar un discurs en què figuraven els catorze contrapunts endinsant-se en una visió introspectiva que ja emergia en el primer de la sèrie i que va marcar les pautes per anar excel·lint en aquest soliloqui hipnòtic de més d’una hora de durada que ens va llegar Bach. No deixava escapar l’ocasió d’endinsar-se en la lluminositat sonora –un bon exemple en seria la seva visió del novè de la sèrie– o d’afrontar amb majestuositat la solemnitat que envolta el sisè; però tot avançava com una reflexió interior desbordant de transcendència, en què res s’escapava dins d’un pla apriorístic per fer que cadascuna de les notes assolís el grau de pulsació, el punt just d’equilibri per discernir les veus que discorren en els contrapunts amb una claredat prístina.
Trifonov va emmarcar L’art de la fuga amb el preàmbul majestuós de la complexíssima i intensa adaptació per a la mà esquerra que Brahms va fer de la “Xacona” de la Segona Partita per a violí de Bach i, com a conclusió, l’adaptació del cèlebre coral de la Cantata BWV 147 que fa Myra Hess, dues obres curosament escollides i que també foren interpretades de manera sublim.
L’art de la fuga no requereix lluïment, cal cercar-hi reflexió, interiorització, l’essencial per assolir una dimensió que s’elevi fins a una abstracció curosament planificada. La maduresa artística, però, ha d’aconseguir que l’obra no esdevingui només un bloc marmori sense fissures, sinó un compendi teòric que ha estat posat en pràctica per un pianista, organista o conjunt de cambra. I per això el talent de Trifonov ha estat el de saber cercar una dimensió interpretativa nua d’efectes –en alguns moments amb alguna sonoritat voluptuosa, però plenament integrada en el discurs–, en què el terme just de la pulsació esdevé mitjà per articular un relat que recull l’essencial de la música, el caire intemporal que ens presenten aquests contrapunts que semblen esdevenir infinits.
Particularment admirem l’enregistrament que vint anys enrere va llegar-nos Sokolov –també guanyador, com Trifonov, del Premi Txaikovski–, també la sublim aportació vers aquesta magna obra que ja va portar al Palau l’any 2016 Koroliov –Ligeti va dir que si s’hagués d’emportar una sola música a una illa deserta, escolliria el Bach de Koroliov– i ara aquest talent pianístic de Trifonov, de qui apreciàvem molt especialment les seves versions de Chopin –va ser llorejat l’any 2010 al Chopin de Varsòvia– i que ens mostra una maduresa musical només a l’abast dels grans mestres del piano. Trifonov ens va embadalir amb el seu talent, tot interpretant de memòria aquesta complexa composició i amb la manera de pouar en aquella tonalitat tan enigmàtica de Re menor –recordem que Mozart la va emprar per al seu únic Concert en modalitat menor i per al seu Requiem– cercant una quinta essència musical en què no hi havia cabuda per a l’especulació. Un soliloqui meravellós, transcendental, hipnòtic, una elevació espiritual i conceptual de la música a les més altes esferes amb un Trifonov sublim.
