FESTIVAL DE PERALADA. DIÀLEGS DE TIRANT E CARMESINA. Òpera de cambra de Joan Magrané. Llibret i direcció escènica: Marc Rosich, a partir de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Direcció musical: Francesc Prat. Sextet instrumental i Josep-Ramon Olivé, Isabella Gaudí i Anna Alàs, cantants. Espai escènic: Jaume Plensa. Coproducció del Festival Castell de Peralada, Gran Teatre del Liceu i Òpera de Butxaca i Nova Creació. CLAUSTRE DEL CARME. 18 DE JULIOL DE 2019.
Era tot un repte triar entre la llarga història de Tirant lo Blanc uns fragments aptes per construir una òpera de cambra. Hi ha hagut l’encert d’escollir els diàlegs de quatre moments intensos que, a la vegada, permeten explicar la part essencial de la peripècia del cavaller de Tirània. Joan Magrané, amb una música funcional, ha sabut aconseguir la intensitat adequada en els moments claus. Ha pogut comptar, a més, amb el lliurament decisiu de tres cantants que hi han posat convenciment, treball i bona veu, i també amb el director Francesc Prat, que ho ha lligat bé. El paper protagonista, reservat al baríton Josep-Ramon Olivé, ha estat molt ben servit, amb una dicció clara tot encarnant de manera versemblant el personatge. Una actuació estel·lar ha estat també la de la mezzo Anna Alàs, que interpretant encadenadament dos personatges complementaris com són els de Plaer de Ma Vida i la Vídua Reposada, amb un simple gir de vestimenta i expressió gestual ho ha ben aconseguit. M’ha fet recordar una figura llunyana, la de la rapsoda argentina Berta Singerman, a qui vaig sentir al final dels anys quaranta omplint el Palau de la Música i que, amb moviments d’un vel que duia sobre una túnica, canviava d’atmosfera o de personatge. Isabella Gaudí va transmetre la delicadesa i la sensualitat continguda de Carmesina i va cantar l’ària més bonica, “Qui mercè no ha, mercè no deu trobar”, del segon episodi.
L’obra es clou amb una petita llicència romàntica. Tirant, allunyat de la seva estimada per una batalla, mor de malaltia abans de poder trobar-la. Aquí aconsegueix veure-la i morir als seus braços. Plàsticament, com una Pietà reinventada.
Vaig trobar-hi a faltar que l’excel·lent fil argumental plantejat, que comença bé, interrogant l’espectador pel fet que la primera escena és a les fosques, no arrossegués ja des del principi. Potser, tot ajuntant-hi la projecció del text que, en alguns moments de conjunt, es fa difícil de seguir, i alguna habilitat teatral afegida sí que es pugui aconseguir en les representacions que la propera temporada es faran al Foyer del Liceu.
Just també en veure aquest Tirant he volgut recordar, en homenatge, l’òpera El triomf de Tirant d’Amand Blanquer (1935-2005) que vaig poder veure l’octubre del 92 en la seva estrena al Teatre Principal de València. Sé que vaig lamentar aleshores que no es comptés amb una posada en escena com la que Pawel Rouba, la temporada 1987-88, havia fet per al Centre Dramàtic.
Imatge destacada: © Jaume Plensa
