IL TROVATORE de Giuseppe Verdi. Llibret de Salvadore Cammarano i Emanuele Bardare. Marco Berti. Kristin Lewis. Artur Rucinski. Carlo Colombara. Maria Miró. Albert Casals. Carles Canut. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Daniele Callegari. Dir. escènica: Joan Anton Rechi. Coproducció Gran Teatre del Liceu i Ópera d’Oviedo. GRAN TEATRE DEL LICEU. 17 DE JULIOL DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Bones idees per a un resultat desigual seria el resum d’una producció condicionada pels pocs mitjans destinats i per l’origen poc afortunat de la proposta. En efecte, el que en un inici havia de ser una revisió de la darrera producció d’Il trovatore dissenyada per Gilbert Deflo i estrenada amb poc èxit l’any 2009, s’ha convertit finalment en una nova producció de Joan Anton Rechi que s’ha vist condicionada per l’obligació de reaprofitar el màxim d’elements escenogràfics de l’antiga producció propietat del Liceu i la contenció de costos. El procediment recorda temps pretèrits, allò que antigament era una pràctica habitual en l’àmbit operístic. Aprofitar material d’altres produccions (en aquest cas la caixa escènica, una part del vestuari i elements escènics tant d’Il trovatore com d’una altra producció oblidada, La cabeza del Bautista) per fer-ne una de nova. Bones pràctiques que, tot i això, posen de manifest una precarietat de mitjans que cap títol ni director d’escena mereixen.
Joan Anton Rechi situa aquest Trovatore a l’època de Francisco de Goya y Lucientes, amb l’objectiu de ressaltar un element poc tingut en compte en aquest títol: la guerra. A l’inici de l’òpera es comenta l’estat de guerra civil que es viu als entorns de Saragossa, on s’ambienta la trama. Manrico i el comte de Luna estan en bàndols oposats. L’enrevessada trama familiar acaba superant el perquè de l’estat de batalla, i el conflicte personal entre tots dos, germans sense saber-ho, acaba sobreposant-se a la resta de l’acció. Rechi es basa en el conflicte subjacent per explicar la trista realitat de la guerra per mitjà dels gravats Los desastres de la guerra que Goya va dibuixar l’octubre del 1808, durant la Guerra de la Independència espanyola, per encàrrec del general Palafox. “Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer” obre els ulls de l’espectador a un imaginari en què serà el mateix Goya, representat per l’actor Carles Canut, qui ens guia a través de la tragèdia romàntica descrita musicalment per Giuseppe Verdi.
L’objectiu és recrear l’absurditat de la guerra i de la trama d’Il trovatore, a través del caràcter inversemblant que desprenen tant els gravats –que retraten els horrors que Goya veu durant la guerra– com la trama increïble d’Il trovatore, en què els elements màgics i esotèrics apareixen mitjançant la figura protagonista d’Azucena.
Malgrat la idoneïtat de la idea original, la plasmació escenogràfica està lluny de les expectatives generades. Molta foscor, potser massa, tot i tractar-se d’un ambient bèl·lic i una trama sòrdida, i una buidor excessiva en l’aparell escènic –malgrat les cadires que serveixen tant de bancs d’església com de “pira”– generen una sensació de precarietat que no concorda amb la brillantor de la proposta intel·lectual. Probablement amb altres mitjans la proposta hauria tingut molta millor resolució.
Perquè en efecte, la proposta de Rechi busca en els gravats de Goya un equivalent a la inversemblança de la història original d’Il trovatore, ja que introdueix una qüestió cabdal en la pràctica narrativa i en la història de l’art: ¿és real la guerra? Una qüestió a la qual el referenciat assagista Isaiah Berlin dedica el seu text El erizo y la zorra sobre la novel·la Guerra i pau de Tolstoi. Berlin analitza l’obra de Tolstoi, que ens explica la guerra des de tants punts de vista diferents que ningú que la va viure és capaç de tenir tanta informació com la que es troba en el llibre. Una guerra a la qual el punt de vista de cada actor aplica una pàtina de ficció al que ha passat, que acaba manipulant el sentit real del conflicte. En definitiva, tota realitat esdevé ficció en ser narrada. La realitat, doncs, és inversemblant.
En aquest context s’ha d’entendre la figura de Goya com a narrador d’aquesta ficció inversemblant que és la guerra (també a Il trovatore) i de la qual, tanmateix, ell va ser testimoni real. Joan Anton Rechi ha comptat amb un equip de col·laboradors experimentat: Sergio Gracia (PROJECT 2), especialista en videocreació i que ja ha treballat amb directors com Davide Livermore o Albert Boadella; Albert Faura en la il·luminació i Mercè Paloma en el disseny de vestuari, que ha treballat amb Isabel Coixet i recentment ha fet el vestuari del darrer film d’Agustí Villaronga, Incerta glòria, basada en la novel·la de Joan Sales.
És ben probable que amb un elenc musical capaç d’afrontar en condicions aquest títol, l’ànim general de resposta davant la proposta hauria millorat. Però un cop més, Il trovatore sembla una òpera amb poca fortuna a l’hora de trobar els cantants adequats. En aquest sentit, la parella protagonista al primer repartiment no va estar a l’alçada de la responsabilitat assumida. Tot i que Marco Berti té la veu potent i ben projectada que requereix el personatge de Manrico, el tenor va evidenciar una autèntica falta de línia canora en passatges fonamentals, com “Ah sí ben mio, coll’essere”, i una fatiga vocal prematura que no el va ajudar al passatge de la “Pira”, malgrat haver tingut una bona actuació al primer acte. Tampoc la Leonora de Kristin Lewis va brillar pels seus mitjans vocals. Tot i fer-se sentir, la veu de Lewis es queda curta en el registre agut, que en aquest paper demana un doll de veu inextingible –com ens consta que sí que manifesta la soprano Tamara Wilson al segon repartiment. La soprano nord-americana resol amb suficiència el rol, però hi manca el sentit artístic que en permet gaudir a pleret. En canvi, aquest sentit artístic i l’adequació vocal van ser els signes definitoris del baríton rus Artur Rucinski, que va fer una interpretació esplèndida malgrat un timbre de veu més lleuger de l’habitual per a aquests rols. Cap retret es pot afegir a un cantant que va posar de manifest un lliurament i compromís inigualat per cap altre cantant de l’elenc i que va oferir una interpretació esplèndida de l’ària “Il balen del suo sorriso”. L’Azucena de Mariane Cornetti va estar mancada de la foscor vocal que demana aquest personatge. Cornetti no té la veu adequada al rol, hi manca caràcter i profunditat. Malgrat això, i donats els seus mitjans, la cantant italiana va oferir una versió plausible, tot i que no convincent, del personatge ambivalent de la gitana. Solvent el Ferrando de Carlo Colombara, així com els papers secundaris d’Inés (Maria Miró) i Ruiz (Albert Casals); una de les actuacions més destacades en aquesta producció és la del Cor del Gran Teatre del Liceu, en un títol que demana un gran ventall de registres a la part coral. Daniele Callegari va dirigir amb empenta l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, tot compensant la foscor de l’escenari amb una brillantor sonora molt adequada al repertori.
Il trovatore “a la fresca”
Aquest títol es podrà veure avui divendres, 21 de juliol, a les 22 h, a quatre emplaçaments de retransmissió a Barcelona, així com en moltes localitats catalanes i enguany visita per primer cop Andorra i grans ciutats com Madrid, Sevilla, Bilbao, Granada o Màlaga, entre d’altres. Televisió de Catalunya el retransmetrà en directe per a tot Catalunya des de l’Arc de Triomf, amb la presentació de Carolina Rosich i Jofre Font, mentre que RTVE retransmetrà també en directe a través de La2, des de la plaça Mayor de Madrid, amb presentació d’Eva Sandoval, per a tot l’Estat.
La tercera edició d’aquest projecte que compta amb el suport d’Endesa i la participació activa de l’Obra Social “la Caixa” s’emmarca en les celebracions del vintè aniversari de la reobertura del Gran Teatre del Liceu. El projecte Liceu al Territori ha incrementat un 71% el nombre de persones –un total de 3.125– que han assistit a una òpera al Liceu, moltes d’elles per primer cop, a partir de les conferències gratuïtes a 75 poblacions.
