IL TROVATORE de G. Verdi. Hibla Gerzmava, Judit Kutasi, Yonghoon Lee, Àngel Òdena, Krzysztof Baczyk, Maria Zapata, Antoni Lliteres. Àlex Ollé, direcció escènica. Riccardo Frizza, direcció musical. LICEU. 6 DE NOVEMBRE DE 2022.
El fet de ser una de les òperes més populars i representades arreu del món, a pesar del seu cèlebre argument capciós, no resta a la partitura d’Il trovatore cap de les seves dificultats. Ans al contrari, hi afegeix un historial creixent, sovint farcit de noms mítics, del qual és cada vegada més difícil abstreure’s davant d’una nova producció o repartiment –aquell que, va dir Caruso, hauria de reunir els quatre millors cantants del món.
En el segon elenc del títol que el Liceu presenta aquests dies, semblen reproduir-s’hi els efectes de clarobscur que impregna l’escenografia dissenyada per Alfons Flores. En general, hi destaquen més les veus femenines que les masculines, especialment la mezzosoprano Judit Kutasi, que va triomfar amb una sentida Azucena, de registre ampli i generós i elegància tant canora com escènica. També Hibla Gerzmava va encarnar una Leonora més que correcta, més còmoda en les agilitats que en el registre central i greu i que va anar creixent a partir de la primerenca ària “Tacea la notte placida”, encara un pèl tímida.
D’entre les veus masculines, el baríton tarragoní Àngel Òdena, a qui va tocar treballar el dia del seu aniversari –aquesta temporada, per cert, també celebra vint-i-cinc anys del debut al Liceu– va lluir la contundència vocal a què ens té acostumats i que, en aquest cas, li demana el Conte di Luna, personatge que fa anys que té incorporat al repertori i, doncs, coneix sobradament.
No va agradar, en canvi, el Manrico del coreà Yonghoon Lee, que va anar perdent elegància i imposant un estil cridaner, especialment des de la “Pira” –a la qual va arribar ja visiblement esgotat– i fins al final. Va ser protestat en acabar, potser també per algunes deficiències ostensibles en la pronunciació de l’italià.
Tots quatre solistes, com també el cor –més aviat discret en el cèlebre “Vedi le fosche notturne”– i l’orquestra, van comptar amb el suport inestimable del mestre Riccardo Frizza, que domina sobre manera el repertori verdià i que va vetllar en tot moment pel bon rumb de la vetllada des del fossat.
Dalt de l’escenari, els blocs mòbils inspirats en el monument que hi ha a Berlín contra l’Holocaust converteixen inevitablement l’espai en un laberint de fils difícils de dissimular, per on els figurants semblen moure’s –malgrat tot– amb agilitat. Els diversos jocs del seu moviment vertical provoquen lleugers canvis d’entorn que la minvada il·luminació, però, no contribueix a subratllar.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
