LOHENGRIN de Richard Wagner. “In memoriam Gerard Mortier”. Michael König. Anne Schwanewilms. Dolora Zajic. Thomas Jesatko. Goran Juric. Anders Larsson. Coro Intermezzo i Orquesta Sinfónica de Madrid (titulars del Teatro Real). Director escènic: Lukas Hemleb. Direcció musical: Walter Althammer. TEATRO REAL, MADRID. 19 D’ABRIL DE 2014.
Per Javier Pérez Senz
A nivell artístic, la nova producció de Lohengrin del Teatro Real en homenatge a Gerard Mortier, mort el 9 de març passat, no passarà a la història pels seus mèrits escènics. El treball del director d’escena Lukas Hemleb i l’escultor Alexander Polzin com a escenògraf és molt discreta, amb un espai únic i poques idees teatralment modernes i innovadores. Musicalment, la bona tasca del jove director d’orquestra Walter Althammer, en la línia del treball magnífic dut a terme amb el primer repartiment per Hartmunt Haenchen, dóna més alegries, amb una poderosa resposta orquestral i coral, encara que amb un punt d’excés de decibels. De fet sorprèn, i molt gratament, el fraseig orquestral i la flexibilitat d’una Sinfónica de Madrid de sonoritat equilibrada i la molt bona actuació del cor Intermezzo en una partitura de tant de lluïment coral.
Dolora Zajic va obtenir un gran èxit personal amb la seva efectista i un pèl cridanera Ortrud, amb una potència vocal tremenda i una presència escènica molt més electritzant que no la del simplement correcte Telramund de Thomas Jesatko. Malgrat una indisposició, la soprano Anne Schwanewilms és sempre una cantant de línia elegant, molt lírica, i va oferir una Elsa de matisos bonics i una gran musicalitat. Bona actuació del tenor Michael König, en una interpretació de Lohengrin sense gaires refinaments, però segura, i prestacions convincents de Goran Juric (Heinrich) i Anders Larsson (digníssim Herald).
L’actuació del cor Intermezzo, que va ser aplaudida amb entusiasme, va ser una mica efectista, amb excés de volum i una matisació poc delicada en els moments més lírics. Fa la sensació que l’objectiu principal sigui impressionar el públic amb tota la potència possible, però amb la qualitat de les veus i el refinament de l’escriptura wagneriana es poden fer moltes més coses.
Visualment, l’estètica del muntatge de Lukas Hemleb és merament decorativa; Alexander Polzin crea una atmosfera fosca en un espai de pedra monumental i anodí, bastant lleig, on els valors escultòrics, no sempre amb l’empara d’una bona il·luminació, no compliquen la narració de forma innecessària, però la direcció d’actors és massa discreta i molt poc innovadora. Si aquest és el concepte de modernitat teatral, l’homenatge a Gerard Mortier s’ha quedat en terra de ningú, més aviat en un pla conservador, sense riscos ni ambicions.
