TEMPORADA DE CAMBRA. Ian Bostridge, tenor. Thomas Adès, piano. F. Schubert: Winterreise. L’AUDITORI. 9 DE NOVEMBRE 2021.
Un artista creador, Schubert; uns artistes intèrprets, el tenor Ian Bostridge i el compositor, director i, en aquest cas, pianista Thomas Adès. Una obra que dorm, Winterreise, i que no pot tornar a la vida sense la intervenció dels artistes intèrprets.
Quins són els límits dels artistes intèrprets davant l’obra que l’artista creador ja no pot controlar perquè va morir fa gairebé dos segles? Vet aquí el problema.
¿Amb quina autoritat Ian Bostridge duu l’obra fins al gemec i el crit, introdueix reguladors dinàmics que no són a la partitura, frena el tempo quan li sembla bé i se salta, de fet, tota la llarga i il·lustre tradició interpretativa de la peça?
Ho fa amb l’autoritat que li atorga haver dedicat tota la vida a aquesta obra que fa trenta anys que canta per tot el món; ho fa amb l’autoritat d’haver escrit un llibre memorable dedicat exclusivament a aquesta peça (Schubert’s Winter Journey: anatomy of a obsession) que ha esdevingut una fita i ho fa amb l’absoluta complicitat des del piano de Thomas Adès, des de la llibertat de l’artista intèrpret que, a partir del respecte i l’amor més profund, mira de tu a tu l’artista creador bo i sabent que interpretar de veritat, tornar a la vida les obres que dormen, vol dir sempre arriscar-se.
El cantant, que fa vint-i-cinc anys, amb direcció de David Alden, va protagonitzar un sorprenent enregistrament videogràfic dramatitzat d’aquest cicle de cançons que tenia per marc un sanatori mental abandonat, sap des de llavors que també es canta amb el cos i, a l’escenari, dona llibertat al seu cos per expressar, juntament amb la veu, tot l’immens dolor que hi ha a Winterreise.
Fet des de la llibertat, l’amor, el risc i el respecte, el de Bostridge és un Winterreise singular, únic, un Winterreise d’autor, una mena d’espectacle total que va molt més enllà del concert tradicional i entra en el terreny del teatre, de les arts escèniques.
Se li podria retreure, al tenor, que no construeix, com se sol fer, una evolució del personatge que vagi des de la tristesa fins a la bogeria i l’alienació passant per totes les formes de la desolació. No, el personatge de Bostridge ja està alienat i trencat per dins de manera irreversible des de la primera cançó. Una opció discutible que forma part del risc.
Se sol dir que el referent visual de l’obra de Schubert són les pintures de Caspar David Friedrich (1774-1840), i és cert que escauen molt a la peça. El referent visual de l’expressionista interpretació de Bostridge, però, no és Friedrich, sinó les turmentades figures d’Edvard Munch (1863-1944).
El 9 de novembre, un dia que hauria de passar a la història que no s’escriurà mai del lied a la ciutat, es van interpretar a Barcelona tres Winterreise: Bostridge el va cantar a L’Auditori, Mark Padmore al Recinte Modernista de Sant Pau dins el Festival LIFE Victoria i el Liceu l’oferia en una versió ballada pel ballet d’Angelin Preljocaj. Increïble!
Imatge destacada: Ian Bostridge i Thomas Adès, en una actuació conjunta al Carnegie Hall de Nova York. (c) Jennifer Tylor.
