FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS (FEMAP). Beethoven, el cant dels pobles.
Obres de L. van Beethoven. Mireia Tarragó, soprano; Helena Ressurreição, mezzosoprano; Eduard Mas, tenor; Ferran Albrich, baríton; Marta Cardona, violí; Erica Wise, violoncel; Francisco Poyato, direcció musical i fortepiano. ESGLÉSIA DE SANT QUINTÍ (ELS BANYS D’ARLES, VALLESPIR). 31 DE JULIOL DE 2022.
El FEMAP s’ha estrenat enguany al municipi dels Banys d’Arles (Vallespir) amb tres concerts, un dels quals, la producció del Kallias Ensemble programada inicialment amb motiu del 250è aniversari de Beethoven escaigut el 2020, ajornada diverses vegades i que finalment ha vist la llum també a Berga i Alp, després d’haver-se estrenat ja l’any passat en altres cites estivals.
Projecte personal del pianista Francisco Poyato, que lidera una formació integrada per quatre cantants –un per corda–, violí, violoncel i piano, el Kallias Ensemble va repassar i oferir, un cop més, un recorregut per les desconegudes cançons folklòriques de diversos països que Beethoven va arranjar al final de la seva vida a instàncies d’un editor escocès.
El compositor, fins llavors poc interessat en aquest gènere, va imbuir d’una gràcia especial una selecció de melodies de diversos països –d’Escòcia a Portugal, passant per Suècia, Venècia i Espanya, entre d’altres–, habitualment estròfiques i de possibilitats limitades, per a uns mitjans reduïts que, amb tot, han estat parcialment responsables de la poca difusió de què han gaudit en termes generals.
En aquesta ocasió, la soprano Mireia Tarragó, la mezzosoprano Helena Ressurreição, el tenor Eduard Mas i el baríton Ferran Albrich van fer gala d’una compenetració i sintonia envejables, a la qual van contribuir la violinista Marta Cardona i la violoncel·lista Erica Wise, a més, com hem dit, de Francisco Poyato.
El treball en equip, per bé que només dues cançons van fer coincidir tots quatre cantants alhora, es va traduir en una mostra de tonades, ritmes i caràcters contrastants, algunes especialment recognoscibles, com la siciliana O Sanctissima, recollida com a “Aclarida nit de Nadal” per Manuel Oltra en les seves Set nadalenques populars–, la britànica God save the king, esdevinguda himne nacional, o la darrera, l’escocesa Auld lang Syne, versionada arreu del món i traduïda a casa nostra per L’hora dels adéus.
Tan sols dos inconvenients van enterbolir el que, d’altra manera, hauria estat un concert rodó: la dificultat d’accedir als textos i les seves traduccions –tot i estar disponibles al web del Festival, poca gent hi va recórrer– i l’acústica deficient del temple dels Banys d’Arles, excessivament ressonant i que dissipava o bé feia imperceptibles bona part dels efectes aconseguits pels músics amb esforç i dedicació.
