TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Ludovic Morlot, direcció. Ravel: Le tombeau de Couperin. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. L’AUDITORI. 26 DE MAIG DE 2023.
Amb una sala molt plena, el públic de L’Auditori va acomiadar amb llargs i entusiastes aplaudiments la temporada 2022-23 de l’OBC dirigida pel seu actual titular, Ludovic Morlot, amb un programa integrat per obres de repertori marcadament contrastants: la suite Le tombeau du Couperin de Ravel i la Simfonia núm. 5 de Mahler. Com sol passar en aquesta sala i en d’altres, el concert de divendres va tenir aspectes d’assaig general amb públic, mentre que els resultats de dissabte es van percebre notablement afermats.
En aquest sentit, Morlot partia d’un estudi de l’obra mahleriana menys personal que la dirigida per Josep Pons i escoltada fa un any a Lleida, amb temps generalment moguts en una concepció tradicional sense polaritzacions extremes, en què s’intuïa la voluntat expressiva de nombrosos passatges encara que no sempre reflectien el que cercaven. Per exemple, es deixava endur per alguns punts àlgids sense definir el clímax de l’obra amb el problema de no saber donar les dosis èpiques i emotives a moments com ara les aparicions del coral (segon i cinquè moviments): volum sonor sí, però intensitat emocional i catarsi, no. Tampoc la marxa disfòrica conclusiva prenia el relleu de qui als dos primers moviments es veia abocat a un abisme expressat amb la neurosi ben desencadenada al desenvolupament de la “Trauermarsch” inicial, i intensificada a la reexposició del mateix moviment; o en les ben sostingudes i brioses seccions del segon moviment.
Amb els violoncels disposats al centre i el reforç d’una setena trompa, va ser una bona execució amb suficiència dels elements bàsics del llenguatge mahlerià: rubato, contrastos acusats, densitat de la texturació, relacions entre blocs, respiració rítmica i inflexions en el fraseig i construcció de passatges dramàtics i crispants. Però, com tantes vegades, l’“Adagietto” va dir més i millor que la resta moviments: amb Morlot sense caure en el soliloqui individualista romàntic, sinó com una romança sense paraules amb una corda ben cohesionada en un enfocament gens lacrimogen ni edulcorat, on els portamenti i el delicat glissandi abans de la reexposició eren algunes de les baules tècniques d’un moviment treballat amb sensibilitat i extingit en un morendo quasi perfecte. I, entre les individualitats, el primer trompa ubicat com si fos un solista de concert, en primer pla, al costat del director, va ser el bastió musical d’un “Scherzo” ben calibrat en imatgeria emocional i suggestions derivades de les parts del ländler i del vals.
Prèviament la suite Le tombeau de Couperin obria la sessió amb un treball tècnicament ben resolt en les alternances dialògiques entre seccions i un caràcter prou lleuger i equilibrat tant en la densitat del so del conjunt com de la claredat textural. Van sobresortir la secció central del “Rigaudon” i la “Fanfara” conclusiva, espitosa i tenyida per aquell punt rítmic i tímbric hipnòtic d’El amor brujo de Falla. Al marge de ser una obra més interessant per l’exercici compositiu i la seva elaboració formal que pel plaer estètic, aquest Ravel i la Simfonia de Mahler van corroborar que la bona entesa entre Morlot i l’orquestra ens retorna ciclotímicament a un punt de partida en la història de l’orquestra i els seus titulars: esperem que, com en tantes ocasions anteriors i en circumstàncies semblants, l’optimisme i les perspectives d’un futur artístic rellevant no s’esvaeixin. Esperem que el mantra dels crítics que ens precedien fa més d’una dècada i mitja s’acomplexin i l’OBC s’encamini vertaderament cap a aquella anhelada excel·lència i regularitat que, sobre el paper, correspon al seu pressupost, ambició artística i nom.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
