TRISTAN UND ISOLDE, música i llibret de Richard Wagner. Stefan Vinke. Violeta Urmana. Franz-Josef Selig. Ekaterina Gubanova. Alejandro Marco-Buhrmester. Nabil Suliman. Alfredo Nigro. César San Martín. Cor Intermezzo. Orquestra Titular del Teatro Real. Dir. musical: Marc Piollet. Dir. d’escena: Peter Sellars. Videoartista: Bill Viola. TEATRO REAL DE MADRID. 31 DE GENER DE 2014.
Per Robert Benito
Tal vegada, més que una crítica, aquestes línies són una reflexió polièdrica de l’espectacle vist al Real divendres passat.
Quan i com podem valorar l’èxit d’una proposta artística? Alguns dirien, des del punt de vista empresarial, que amb un sold out com a cartell de benvinguda al teatre. Si és així, els gestors del Teatro Real en aquesta ocasió poden descansar tranquils, ja que per a cada funció de l’epíleg homenatge al centenari wagnerià, pràcticament el teatre era ple entre invitacions i venda.
D’altres dirien que pel caràcter arriscat i nou de la proposta. En aquest cas, el bon, atractiu i impactant treball del videoartista Bill Viola, maridat amb el moviment escènic de Peter Sellars, hauria pogut ser innovador i arriscat fa anys, quan aquest muntatge es va estrenar, però des de llavors ha plogut bastant i des del respecte a l’opció d’aquest gran artista, Viola, juntament amb la seva gran projecció internacional avui dia, el videoart s’ha desenvolupat molt i amb possibilitats molt més riques en 3D, realitat virtual, etc. Fet que converteix la proposta en un experiment més pertanyent a un passat recent que no pas a un present interessant i innovador.
Centrar l’atenció del públic en una triple dimensió, l’auditiva i l’esquizofrènica visual entre gegantines imatges projectades amb una lectura no sincrònica del drama i un minimalista moviment escènic dels cantants, convidava més a delectar-se en una proposta narcisista d’un humit drama amorós que no pas a viure el pathos d’aquesta relació impossible i transcendent, com s’ha “venut” per part de l’exdirecció artística.
Els amants del cant o de la música també vam quedar una mica decebuts, ja que si bé Wagner cerca la Gesamtkunstwerk o obra d’art total en la seva pròpia obra operística, això no justifica que pel fet de posar unes projeccions suggeridores a l’escena, al fossat ens trobem una pobra versió musical d’aquest cim de la història del drama musical que és Tristan und Isolde. Qui s’atreveixi a cantar qualsevol dels rols d’aquesta òpera ha d’estar molt segur del seu instrument i del que aporta a l’obra. En aquesta ocasió Tristan no va estar ben servit pel tenor alemany Stefan Vinke, tercer substitut del titular programat i de qui ni tan sols es va comunicar la biografia artística amb una nota acompanyant, detall poc elegant envers el públic i el mateix artista, però que no el disculpa d’una interpretació amb bastants problemes vocals, una veu engolada, no gens uniforme i que no empastava gens amb la de Violeta Urmana. Aquesta soprano, malgrat no ser una Isolda de referència, va aconseguir un intel·ligent equilibri en el seu cant, molt més encertat, polit i emotiu que el tenor i culminant en una gran Liebestod que va fer trencar el silenci final en un esclatant aplaudiment. Cal destacar igualment el rotund rei Marke del baix Franz Josef Selig, ben conegut pel públic barceloní; la resta del repartiment, correcte.
Sabem que en la música de Wagner l’orquestra és com un gran magma pel qual transcorre l’acció, els leitmotiv… i en aquesta ocasió la batuta de Marc Piollet, substitut d’última hora del programat Currentzis, no va saber donar vida a aquest immens oceà sonor que va crear Wagner, amb desajustaments i entrades falses de metalls, pobresa de dinàmica i un gest més propi del bel canto que no de l’epopeia wagneriana. Èxit musical dubtós, per tant.
Podríem analitzar més paràmetres d’aquesta òpera immensa en aquesta lectura/versió oferta pel Real, però crec que amb aquests tres i l’aplaudiment generós d’un públic que va resistir i va premiar cinc hores assegut és més que suficient.
