INTÈRPRETS CATALANS. Qvixote Quartet. Obres de Britten, Haydn, Pärt, Janáček. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE FEBRER DE 2015.
Per Josep Barcons Palau
Damunt l’escenari del Palau una alzina d’uns tres metres i mig d’alçada sorprenia tothom que anava a escoltar el Qvixote Quartet en el segon concert del cicle Intèrprets Catalans. Obrint el programa, s’entenia la presència de l’arbre enmig del verger que Domènech i Muntaner va petrificar dins la sala modernista: per a la tercera part del concert (com una addenda a les dues parts habituals) era anunciada una “acció” que duia per títol Alzina muntanera, obra de l’artista Perejaume. Sobre la música iterativa i naïf composta per Pascal Comelade, l’arbre (il·luminat amb màgia i en diàleg amb l’escultura arbòria de la boca de l’escenari) voltava com volten els cavallets de fira, rodejat pels membres del quartet que n’interpretaven el ball.
Tot i la bellesa plàstica de l’acció (que embadalia pel joc de llums, ombres i giravolts), el cert és que aquests cinc minuts finals quedaven deslligats del que havia succeït durant l’hora de música que s’havia escoltat abans. I això que la presència suggeridora de l’arbre a escena (reminiscent del diàleg natura-cultura, de la matèria primera amb què es fabriquen els instruments, etc.), bé hauria pogut donar peu a algun tipus d’interacció més o menys continuada, que no quedés reduïda a un colofó que –com l’arbre mateix a escena– quedava, per bé que bell, desnaturalitzat i segregat d’allò que l’havia precedit.
Abans que l’arbre comencés a girar, el Qvixote Quartet havia transitat dels Tres divertimenti de Britten al Primer quartet de corda (“Sonata a Kreutzer”) de Leóš Janáček, passant per l’opus 50 núm. 1 de Haydn i per la Summa d’Arvo Pärt. Els Tres divertimenti de Britten (sobretot el segon) i els divertiments que Haydn amaga arreu en la seva partitura foren els moments interpretativament més reeixits del concert. Amb el seu so obert i fresc, empastat però sense notes de vellut, els Qvixote van fer sonar el Britten i el Haydn de la primera part amb notable lleugeresa i desimboltura.
A la segona part, Amat Santacana (el violoncel·lista de la formació, que prenia la paraula amb to desenfadat i ufanós abans de cada peça), va explicar que la Summa d’Arvo Pärt venia a ser una meditació, que els Qvixote van abordar des d’una objectivitat gèlida, pulcra i gairebé asèptica, lluny de qualsevol deix d’emotivitat. Després van encarar amb ímpetu i rauxa el primer quartet escrit per Janáček, que això no obstant resultà poc convuls i punyent. A banda d’algunes màcules d’afinació que enterbolien la història, el cert és que el crescendo sostingut que demana l’escalada de tensió dramàtica de l’obra no va fer posar l’ai al cor, com si en la versió faltés la profunda remor de fons capaç de generar els conflictes que la novel·leta homònima de Tolstoi dibuixa.
El so dels Qvixote és un so jove, amb poca densitat, com l’alzina que hi havia damunt l’escenari. Vet aquí, potser, la interacció més clara entre els quatre membres del quartet i l’arbre al llarg de tot el concert… Perquè, tot i tenir un so format i tenir bon criteri, els vuit anys de trajectòria en conjunt, per a un quartet –com per a una alzina– són tot just el pas cap a l’adolescència. Tot i que quedi molt de camí per recórrer, els arbres no ens han d’impedir veure el bosc, i no hi ha dubte –pel que vam veure a escena– que amb la seva maduresa, els Qvixote potser no poden lluitar encara contra molins-gegants, però sí que són capaços de fer ballar artísticament els arbres.
