LA BOHÈME de Giacomo Puccini. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Anita Hartig. Stephen Costello. Joyce El-Khoury. Etienne Dupuis. Joan Martín-Royo. Mika Kares. José Manuel Zapata. Roberto Accurso. Pequeños Cantores de la ORCAM. Cor i orquestra titulars del Teatro Real. Dir. musical: Paolo Carignani. Dir.: escènica: Richard Jones. TEATRO REAL DE MADRID. 26 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Javier Pérez Senz
Giacomo Puccini mai falla a taquilla. El Teatro Real de Madrid ha saldat amb gran èxit de públic una oferta de dinou funcions de La bohème sense un sol divo als dos repartiments que han donat vida als joves bohemis més famosos de la història de l’òpera. Puccini desferma les emocions en una partitura que evoca amb atmosferes poètiques i colors brillants un París romàntic que troba un original contrapunt teatral en la distant i antirealista posada escena de Richard Jones, coproduïda pel coliseu madrileny, la Lyric Opera de Chicago i el Covent Garden de Londres, on es va estrenar l’octubre passat, tot jubilant la ja clàssica producció de John Copley estrenada el 1974.
Des de l’omnipresent neu que cau des d’un artefacte teatral a la vista del públic i l’espai escènic inicial –l’esquelet d’unes golfes amb les bigues de càrrega del sostre al descobert i una claraboia per accedir a la xemeneia–, Richard Jones juga amb elements poètics, símbols i objectes (brotxes de pintura, una estufa, una cadira tacada de pintura…) que conviden a explorar els codis del melodrama posant a dieta el realisme tradicional amb una bona dosi de minimalisme escènic. El públic veu l’equip tècnic del teatre en acció: movent decorats que després de cada nova escena queden arraconats al fons i als laterals de l’immens escenari, com a records –en paraules de Joan Matabosch– d’aquestes escenes de la vida bohèmia de Henri Murger que Puccini va fer immortals.
L’austeritat desapareix al segon acte, amb panells mòbils que evoquen amb detallisme una galeria comercial amb botigues de luxe i un Cafè Momús convertit en elegant restaurant no apte per a la butxaca dels bohemis. Però tot aquest món de felicitat i diversió s’evapora en el paisatge desolador del tercer acte, quan el drama s’ensenyoreix del relat; a l’últim acte, la cruesa visual del marc escènic juga a favor de la infinita tristesa que emana del fossat.
Paolo Carignani treu un bon rendiment de l’orquestra titular del Teatro Real; es gaudeix del cabal d’inspiració melòdica i la brillant orquestració del mestre de Lucca, encara que les generoses dinàmiques van passar factura per excessiu volum a gairebé totes les veus. Només Anita Hartig va mostrar uns mitjans vocals adequats per pes, color i extensió a la paleta pucciniana; domina el paper de Mimì, amb el qual ha debutat en molts teatres, i aconsegueix els moments més emocionants de la vetllada. Confiar el paper de Rodolfo a Stephen Costello no va ser un encert; la seva veu, lleugera i de còmode registre agut, pot funcionar en altres repertoris, però no amb la força orquestral de Puccini al fossat. Etienne Dupuis i Joyce El- Khoury formen bona parella com a Marcello i Musetta, i en la resta de bohemis van complir Mika Karis, amb un contundent i rude Colline, i Joan Martín-Royo, hiperactiu Schaunard, d’impecable musicalitat i bon fraseig. El ben perfilat Benoit de Juan Manuel Zapata i el sonor Alcindoro de Roberto Accurso van completar un repartiment en el qual tots els cantants, amb el físic adequat a cada personatge, va estar a gran nivell teatral gràcies a la detallista direcció d’actors.
Les brillants intervencions dels Pequeños Cantores de la ORCAM i el cor titular del Teatro Real, molt ben manejat per Andrés Máspero, van contribuir al bon nivell musical d’una producció menys luxosa –i costosa– que l’espectacular muntatge de Giancarlo del Monaco estrenat el 1998, ara jubilat després de reeixides reposicions i que tan grat record va deixar al Gran Teatre del Liceu.
