CENTENARI VICTORIA DE LOS ÁNGELES. Montserrat Seró, soprano. Violeta Alarcón, soprano. Belén García, soprano. Mercedes Gancedo, soprano. Carles Pachón, baríton. Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles (OSVA). Pedro Pardo, director. Cançons de Granados, Mompou, Toldrà, García Morante, Rodrigo i Montsalvatge. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE GENER DE 2024.
Vet aquí com, de vegades, les bones intencions es compliquen. El primer concert commemoratiu, al Palau, del centenari de Victòria dels Àngels era una molt bona idea, estava plenament justificat i el programa, molt ben triat, incloïa el bo i millor de la cançó catalana del segle XX, un repertori que la gran soprano dominava perfectament.
Ara bé, els virus es van confabular en contra del concert. La soprano Mercedes Gancedo havia d’assumir la part més llarga i pesada del programa cantant, a la primera part, el cicle Combat del somni de Mompou i, tot seguit, el cicle A l’ombra del lledoner de Toldrà. A la segona part Gancedo havia de cantar les Cinco canciones negras de Montsalvatge. Tot plegat una bona feinada.
Gancedo, però, estava malalta i va haver de renunciar a tota la primera part; fou substituïda en Mompou per Violeta Alarcón i en Toldrà per Belén García, dues cantants joves, ambdues encara en fase de formació, prometedores, però que encara no estaven a punt per afrontar aquest repte al Palau. Gancedo sí que va cantar la segona part del seu programa i va enriquir les Cinco canciones negras amb una expressivitat intensa i exacta que encaixava com un guant tant amb les intencions del text com amb les de la partitura; la veu, però, atès el seu estat de salut, va ser usada amb moltíssima precaució. Gancedo és una molt bona intèrpret de les Cinco canciones negras, però aquesta vegada no li van acabar de lluir del tot.
La soprano Montserrat Seró sí que estava en bona forma i “Quejas o la Maja y el ruiseñor” de les Goyescas de Granados, Maig de Toldrà i, sobretot, a la segona part, el Tríptic de Mossèn Cinto de Rodrigo van rebre una molt bona interpretació.
El baríton Carles Pachón, amb una veu bonica, que sonava jove, lluminosa, amb una expressivitat adequada a cada text i un estil aprofundit, va resoldre magníficament la selecció de set Cançons populars catalanes arranjades per Manuel Garcia Morante.
Tot el concert va ser acompanyat per l’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles (OSVA) dirigida per Pedro Pardo. En aquest punt les coses tampoc no van anar bé del tot. Malgrat la direcció acurada de Pardo, l’orquestra, ja fos per manca d’assaig o de pressupost, no va sonar prou bé, especialment a la primera part.
Al final, un bis sorprenent. L’any 1933, quan Victòria dels Àngels tenia deu anys, Francesc Macià va visitar l’escola on estudiava la nena. La direcció de l’escola, per honorar el president de la Generalitat, va demanar a Victòria, que ja devia cantar molt bé, que li cantés una cançó i ella va dir que cantaria La truita de Schubert, però que ella només se la sabia en català.
Per rememorar aquell moment únic, al final del primer concert commemoratiu del Centenari Victòria dels Àngels, els cinc cantants que hi havien participat, acompanyats per l’orquestra, van cantar, en català, La truita de Schubert. Va ser una manera feliç, simpàtica i entranyable de fer acabar bé un concert que hauria hagut d’anar millor.
