TEMPORADA OBC. Piotr Anderszewski, piano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Marcos Fernández, Béla Bartók i Piotr Ílitx Txaikovski. L’AUDITORI. 7 D’OCTUBRE DE 2018.
El segon concert d’abonament de l’OBC va tornar a tenir com a protagonista el director titular de la formació, Kazushi Ono, que va presentar una altra de les grans peces del repertori simfònic. Si la setmana passada va ser la Cinquena de Mahler, ara va tocar el torn a la Sisena, la Patètica de Txaikovski. El concert es va iniciar amb l’estrena absoluta d’Homenatge a Bernstein, del barceloní Marcos Fernández, i amb el Concert per a piano núm. 3 de Béla Bartók amb Piotr Anderszewski com a solista.
Marcos Fernández s’apunta a l’estil compositiu imperant en aquest moments a nivell mundial: l’eclecticisme més radical. És a dir, aprofita el que puguis on puguis, beu de totes les fonts, obre’t a totes les músiques –“clàssiques” o no–, festeja-les totes, però, sobretot, no et casis amb ningú.
Homenatge a Bernstein neix com un encàrrec de l’OBC l’any en què es commemora el centenari del naixement del compositor i consisteix essencialment en una sòlida i ben construïda peça breu –no arriba a deu minuts de durada– per a gran orquestra en un únic moviment i que s’hauria de dir més aviat Homenatge a ‘West Side story’, ja que és el ritme lluminós d’“America” i els intervals melòdics característics dels principals temes de la més popular obra de Bernstein els que articulen l’obra. El mateix autor ho explicava al programa de mà: “Jo, de ben petit, ja cantava el famosíssim inici de la cançó «America» de West Side story sense saber ni què deia la lletra ni que aquell ritme tan especial, que crida l’atenció de seguida, en música rep el nom d’hemiòlia… L’hemiòlia és present a tota l’obra de forma espontània i impredictible mantenint l’oient a l’expectativa, mentre que l’ús de tècniques compositives del jazz, el latin, el pop, el flamenc o la música contemporània apunta la vibrant experiència multicultural que ofereixen ciutats Nova York o Barcelona”. El públic va agrair, discretament, el breu bany de multiculturalitat.
Vam seguir amb Bartók. Piotr Anderszewski va oferir una molt bona versió del Concert per a piano núm. 3, una de les darreres obres del compositor, un concert relativament més senzill, serè i “clàssic” que els dos concerts per a l’instrument que havia compost anteriorment. Anderszewski va saber ser brillant en els moviments extrems i introvertit, íntim en l’“Adagio religioso” central, un moviment de serena bellesa.
La segona part va estar ocupada en solitari per la peça forta del programa, la Patètica, la darrera simfonia de Txaikovski. La versió oferta per Ono i l’OBC va ser bona, molt bona, en el caràcter, en la intenció expressiva que es va donar a totes les diverses atmosferes emocionals que suggereix l’obra. També va ser encertada l’elecció de tempi i la qualitat del so orquestral va ser bona. El públic ho va agrair amb un llarguíssim aplaudiment final. Tanmateix, hi va haver un punt de desequilibri dinàmic en la interpretació concretat en el fet que molt sovint el metall vorejava l’estridència.
L’auditori té una acústica molt peculiar que de manera general afavoreix el so del metall en detriment de la corda, aquest fet no es manifesta igualment a tota la sala, però resulta molt evident al fons de la platea. El metall de l’OBC, que quedi clar, no va sonar malament, al contrari, va sonar magnífic, però va sonar massa, massa vegades. El director hauria d’haver equilibrat millor el so del conjunt.
