RIENZI de Richard Wagner (en versió de concert). Kristian Benedikt. Elisabete Matos. Peter Rose. Michelle Breedt. Àlex Sanmartí. Friedemann Röhlig. Josep Fadó. Werner Van Mechelen. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Cor del Gran Teatre del Liceu. Polifònica de Puig-reig. Dir.: Pablo González. LICEU. 27 DE JUNY DE 2013.
Per Lluís Trullén
Uns aplaudiments de cortesia van acomiadar la representació en versió de concert de la “Grosse tragische Oper” en cinc actes Rienzi de Wagner interpretada al Gran Teatre del Liceu dijous passat. Aquesta grand opera conté infinitat de passatges brillants, des de la cèlebre obertura, fins a les aparicions corals o els números de conjunt reservats als solistes. Però una sèrie de factors van impedir escoltar una versió si més no equilibrada d’aquest títol wagnerià.
Rienzi, òpera basada en el text d’Edward G. Bulwer-Lytton amb llibret del mateix Wagner, tracta sobre la vida de Cola Rienzi, que a mitjans segle XIV va derrotar les classes nobles romanes per oferir el poder al poble. Però sublevacions de la noblesa, la manca de protecció que sent el poble del papat ara desplaçat a Avinyó, problemes diplomàtics amb l’emperador germànic i una aliança secreta amb la noblesa per donar en matrimoni la seva germana Irene a Adriano, fill del noble Steffano Colonna, portaran a la fi de Rienzi. El poble cremarà el Capitoli, lapidarà Rienzi i Irene i també hi morirà Adriano en intentar salvar la filla de l’heroi.
Com és prou conegut, aquesta òpera segueix un estil estètic que encara no postula els cànons d’obra d’art total fonamentats per Wagner en períodes posteriors i avui dia continua essent una de les òperes del compositor menys interpretades. Per voluntat de la família Wagner mai no ha estat representada a Bayreuth, i al Teatre del Liceu no es va estrenar fins a l’any 1951, i des d’aquell moment ha gaudit només de cinc representacions, la darrera la temporada 2000-01. Recordem que la família Wagner va regalar a Hitler el manuscrit de la partitura original, atès que sembla que era la seva obra preferida. Hitler la guardava al seu Führerbunker i amb els bombardejos a Berlín la partitura va quedar destruïda.
L’OBC en tota la seva plenitud estava disposada al fossat de l’orquestra, un doble cor (Liceu i Puig-reig) situat sobre un escenari empinat en el qual figurava part de l’escenografia de Lucio Silla i, davant seu, a tall d’oratori, els vuit solistes vocals. La manca de cohesió sonora i un desequilibri entre les veus van marcar la part menys lloable de la interpretació. D’una banda, l’OBC tenia un cert desequilibri en la sonoritat, amb una profusió excessiva del metall, corda baixa i percussió, que en molts moments eclipsaven fustes i violins. Els cors, correctíssims en les seves aparicions constants i la grandesa i monumentalitat (un fet que permetia a Wagner evitar que aquesta òpera pogués representar-se en un teatre de dimensions reduïdes) van convertir les seves aparicions en els moments més destacats de la representació. Però el principal desequilibri arribava amb l’equip de solistes. El tour de force a què és sotmès Cola Rienzi va passar factura a la veu de Kristian Benedikt. Els esculls que es presenten ja des del primer acte i en els números de conjunt constants (com el quintet amb cor del tercer acte amb l’entrada de Rienzi després de la mort d’Steffano Colonna i Paolo Orsini), es van acusar en el moment més esperat. Benedikt, que debutava al Liceu, va superar amb correcció però amb massa patiment –a causa d’una veu excessivament cansada– l’inici del darrer acte, la cèlebre pregària per demanar forces a Déu “Allmächt’ger Vater”, un dels moments lírics més bells del primer Wagner. Elisabete Matos, una veu prou coneguda i reconeguda pels liceistes, va desplegar unes qualitats vocals immenses, però el seu excés de volum va fer que la seva veu eclipsés en els duets (com el que té en el quart acte amb la delicada veu de Michelle Breedt) i en els números de conjunt la resta de l’equip vocal. Bellíssimes, les aportacions de la soprano Michelle Breedt –que va debutar al Liceu en la memorable versió concertant del Tristan und Isolde amb la companyia del Festival de Bayreuth– encarnant el complex personatge d’Adriano. Si bé en alguns moments es trobava a faltar en la veu de la soprano una major projecció sonora, el seu bon gust, el fraseig acurat i un lirisme encisador van acompanyar totes les seves intervencions, que van culminar amb intervencions destacadíssimes en l’escena del turment del tercer acte, summament delicada i expressiva. Correctíssimes, les intervencions de Peter Rose com a Steffano Colonna –de veu poderosa i brillant–, d’Àlex Sanmartí, Friedemann Röhlig, Josep Fadó i Werner de Van Mechelen.
Del cor destacaríem les brillants intervencions en el final del segon acte, en què es lloa la figura de Rienzi com a “heroi suprem de la pau”, i en el tercer acte, coincidint amb l’entrada de Rienzi a Roma. L’orquestra, ben dirigida per Pablo González, va mantenir una bona línia musical, malgrat certs desajustos en el volum, tot obtenint unes sonoritats majestuoses i brillants d’acord amb la línia general de l’òpera.
Bona iniciativa del Liceu de tornar a oferir dins aquest Any Wagner la música de Rienzi, una òpera considerada sarcàsticament com la millor grand opera de Meyerbeer i que malgrat que va suposar el primer gran èxit de Wagner, resulta si més no difícil de poder ser escoltada en directe.
