TEMPORADA OBC. Simon Trpceski, piano. Dir.: Gabriel Bebeselea. Roukens: Morphic waves. Rakhmàninov: Concert per a piano i orquestra núm. 2, en Do menor, op. 18. Txaikovski: Simfonia Manfred, op. 58. L’AUDITORI. 13 D’OCTUBRE DE 2019.
El tercer programa de la temporada de l’OBC va tenir com a protagonistes el pianista macedoni Simon Trpceski i el director romanès Gabriel Bebeselea, en un concert encapçalat per Morphic waves del compositor holandès Joey Roukens com a preàmbul de dues de les pàgines més emblemàtiques del repertori rus: el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov i la Simfonia Manfred de Txaikovski. Programa exigent per a l’OBC –no només per la durada, que vorejava les dues hores–, sinó per la demanda musical de cadascuna de les tres composicions, que individualment porten un segell propi distintiu. L’orquestra oferia la primera audició de Morphic waves, obra ja estrenada l’any 2016 i que, estructurada en un extens moviment, ve marcada per una línia musical propera al minimalisme en què les textures sonores es mouen entre els pianissimi més eteris fins a forte esplendorosos. Un constant dinamisme ha de prevaler en aquesta pàgina rica en colors i matisos que, com una onada de sonoritat, causen en l’oient un cúmul divers de sensacions que tenen en la reiteració de motius el fil conductor. Bon treball de l’OBC, brillant, equilibrada, amb una bona direcció de Bebeselea, però amb una tendència a emfatitzar les sonoritats en forte. I precisament aquest gust per les sonoritats riques en decibels va ser una constant en la interpretació del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en Do menor, op. 18, fet que va perjudicar ostensiblement el treball del gran pianista Simon Trpceski. Els dos moments pianístics més apassionats del Concert –part central del primer moviment i final del tercer– van quedar eclipsats per una sonoritat orquestral excessiva que restava pràcticament tot el protagonisme evident que ha de tenir el solista.
Trcepski, gran coneixedor del Concert i que ja ha enregistrat sota direcció de Petrenko amb la Filharmònica de Liverpool, posseeix unes qualitats tècniques i expressives que l’han portat a escenaris de tot el món i a actuar amb directors de la categoria de Dudamel o Jurowski i ser guardonat amb diversos premis discogràfics. El pianista macedoni va proposar un Rakhmàninov apassionat, vehement, a moments subtil i per sobre de tot entregat al llenguatge romàntic que emana de la partitura. Tècnicament infal·lible, malgrat les complexitats que sempre apareixen en el llenguatge pianístic de Rakhmàninov, el virtuosisme imprescindible per a tot pianista per abordar una obra d’aquestes característiques actuava com a mitjà per assolir la intensa expressivitat romàntica inherent a la composició. Impecable en l’expressió, la seva conjunció amb l’OBC va tenir moments de gran qualitat expressiva, malgrat els moments apassionats en què l’ímpetu sonor que va demanar Bebeselea ofuscaven la seva tasca. L’“Andante” de la Sonata per a violoncel i piano, op. 19 del propi Rakhmàninov, interpretat conjuntament amb el primer violoncel de l’OBC, José Mor, va posar punt final a l’actuació de Simon Trpceski.
L’any 1886 s’estrenava a Moscou la Simfonia Manfred de Txaikovski, partitura plantejada com un poema simfònic estructurat en quatre apartats inspirats en el poema de Byron. La mort de la seva estimada –que no és altra que la seva germana Astarté– fa evocar a Manfred els esperits a fi d’aconseguir oblidar-la. Però res podrà fer esborrar aquest amor incestuós que el portarà per la seva culpabilitat a la mort. Una obra en què el llenguatge dels poemes simfònics de Berlioz i de Liszt marca un cúmul de situacions dramàtiques caracteritzades per una intensitat emocional que es mou en el decurs d’una obra exigent i pertorbadora. Bon treball de l’OBC, que va mantenir la tensió i el sentit discursiu dels esdeveniments fent-ne emergir la melangia, la vehemència, l’apassionament i l’evocació, sempre amb un rerefons dramàtic motiu conductor a nivell expressiu de la composició. Plena compenetració, així mateix, amb la direcció de Bebeselea, que es va entregar a aquesta densa partitura fent-ne emergir el sentit introspectiu i punyent tan propi de la Simfonia núm. 5 i de la Patètica, sempre recolzant-se en la riquesa del llenguatge inconfusible i de constant inspiració melòdica de Txaikovski, perfectament exposat pels mestres de l’OBC.
