MADAMA BUTTERFLY de Giacomo Puccini. Ermonela Jaho. Bryan Hymel. Carlos Álvarez. Gemma Coma-Alabert. Vicenç Esteve. Carles Pachón. Mercedes Gancedo. Pablo López Marin. Bilbao Orkestra Simfonikoa i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Dan Ettinger. Direcció escènica: Joan Anton Rechi. Nova coproducció de la Deutsche Oper am Rhein i el Festival Internacional de Música Castell de Peralada. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 7 DE JULIOL DE 2017.
Per Aleix Palau.
Madama Butterfly és una d’aquelles òperes que colpeixen l’espectador per la mesura perfecta d’una música impecable i l’excel·lència d’una història feta per agafar el mocador i no deixar de plorar des de la primera fins a l’última nota. A més, si comptem amb una bona Butterfly (que ja és complicat!) com és Ermonela Jaho, el drama està servit. La soprano albanesa va portar al Festival de Peralada una Cio-Cio-San brillant i plena de detalls, capaç de passar de la dolçor i la ingenuïtat del primer acte a la incredulitat i la cruesa del segon i el tercer. Aquest és un paper que requereix gran versatilitat vocal i una enorme resistència per tal de poder fer front als dos darrers actes, en què la soprano està gairebé tota l’estona sobre l’escena. De la sofisticada “Un bel di vedremo” al dramatisme de “Con onor muore”, Jaho va fer un veritable tour de force tot mostrant l’amplitud del seu color i l’exquisidesa de la seva tècnica amb bellíssims piani i un delicat ús de la messa di voce que difícilment podem veure avui en dia sobre un escenari.
Per la seva banda, Bryan Hymel és actualment un Pinkerton de referència. El tenor americà té tot allò que es pot esperar d’aquest personatge. La veu està molt controlada, tant en la intensitat com en l’emissió, que és clara i entenedora. És refinat i, si bé potser sembla massa ingenu per al paper de Pinkerton, és de bon grat un dels tenors més destacats del nostre temps. El mateix podem dir del baríton Carlos Álvarez, que es troba al seu millor moment vocal. Álvarez va fer un Sharpless tan de catàleg com tot allò que està cantant els darrers temps. La projecció de la veu és impecable; l’estil, acuradíssim; els dots escènics, naturals, i desprèn el carisma propi dels cantats d’altres temps.
La mezzosoprano Gemma Coma-Alabert referma encara més la seva carrera amb una Suzuki per recordar. La cantant gironina té un molt bon instrument, timbrat i amb una emissió de gran claredat. També cal destacar el Goro de Vicenç Esteve Madrid, de bon fraseig i gran credibilitat escènica. Excel·lents igualment Mercedes Gancedo en el rol de Kate Pinkerton, Carles Pachón com a Yamadori i Pablo López Marin en el paper de Bonzo. Al Cor del Gran Teatre del Liceu li va mancar més intencionalitat i brillantor. Excel·lent la Bilbao Orkestra Simfonikoa (BOS) a mans del director israelià Dan Ettinger.
La proposta escènica de Joan Anton Rechi planteja l’acció en el marc del Consolat americà, situant el final del primer acte en el context del bombardeig de Nagasaki de l’any 1945. El segon i tercer actes (que es van fer d’una tirada) tenen lloc a les desoladores runes del Consolat americà, on s’instal·la Cio-Cio-San esperant el retorn de Pinkerton. Una decisió que, més enllà d’unes incomodíssimes escales que els cantants han de pujar una vegada i una altra, no trenca l’harmonia ni interromp la comprensió de la història.
