Benet Casablancas: Paisajes del Romanticismo musical. Soledad y desarraigo, noche y ensueño, quietud y éxtasis. Del estancamiento clásico a la plenitud romàntica
654 pàgines
Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2020
El compositor, musicòleg, pedagog i Conseller Artístic del Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, Benet Casablancas (Sabadell, 1956), ha publicat aquest monumental treball on analitza la representació d’alguns topoi i trops de la sensibilitat musical romàntica, tot transmetent una idea de continuïtat històrica del període englobat entre finals del segle XVIII i principis del segle XX. En un exercici ciclopi i amb un ampli aparat documental glossat en les 37 pàgines finals de bibliografia, delimita els procediments compositius, els trets estilístics, els motius, les figures i les categories simbòliques paleses en diversos gèneres (des de les formes lliures per a piano fins a la simfonia, l’òpera i la música de cambra) que determinen l’essència del Romanticisme –per cert, magníficament resumida al capítol final de conclusions.
Sense ser una història de la música, s’estableix una mena de zoom que va d’un marc general al detall de la traducció sonora a partir d’un relat densíssim, de proporcions joycianes, bastit en llargs paràgrafs de gran riquesa lèxica i frases molt ben construïdes. La redacció es nodreix de nombrosos sintagmes, aposicions, acotacions i meritoris encadenaments de subordinades, amb què Casablancas tensa un arc de pensament on trasllueix el gust per escriure i aboca el seu coneixement en un apassionant horror vacui conceptual, farcit de llenguatge tècnic. En aquest horitzó raonat i alliçonador s’entrellacen dades dels capítols i es planteja una història evolutiva i paritària de les convivències, els processos, els efectes i les intencions dels compositors i les obres, des de l’anàlisi formal, l’aspecte narratiu i l’associació significativa o expressiva de les principals isotopies romàntiques com el caminant, la nit, la lluna, l’èxtasi, el bosc, les músiques aquàtiques i la suspensió temporal, entre d’altres. En aquest sentit, participa de la necessitat d’una hermenèutica musical només plantejada els darrers anys a nivell internacional, i que en el segle XXI ens reconnecta amb el com (semiòtica) i el què significa (semiologia) del llegat musical, en una recerca que pot semblar un punt d’arribada, però que en realitat esdevé el punt de partida per a una experiència musical més rica.
Com el mateix Casablancas escriu, s’inspira en el model d’estudi iconogràfic de Panofsky situant aquests recursos al centre d’una anàlisi sincrònica per observar el sentit que prenen els topoi com a signe. És a dir, ofereix un context que interrelaciona la història, l’estètica, la semiòtica i l’examen formal, bo i confegint una disseminació amarada per l’afany de brindar una assaig d’abast cultural que integri la resta de disciplines i arts del moment: particularment la poesia, la pintura i el cinema. Alhora, justifica una genealogia que ateny la pluralitat de funcions del discurs musical des d’una perspectiva diacrònica, on els valors funcionals dels topoi en determinen el caràcter semiològic i teratològic. Per tant, mostra com assumeixen un marc més extens des de l’estancament i la desviació sintàctica al final del segle XVIII (capítol I), entesa com un accent que trenca la continuïtat discursiva i que l’autor aplica a tots els paràmetres musicals (ritme, melodia, harmonia…), fins als segles XX i XXI (capítol IV). Aquí, per exemple, vincula Schönberg i Skriabin –detallant el seu idiosincràtic acord estàtic, definit com una mena de megadominant harmònica– amb sensacionals i lúcides sinergies místiques; alhora que enfoca Stravinsky des del simbolisme i el neoeslavisme. Entremig també rescata el poc conegut Nikolai Roslavetz i arriba fins a Kaija Saariaho (única compositora inclosa), sense descuidar compositors catalans com Lamote de Grignon, Gerhard, Montsalvatge i Toldrà.
Els capítols segon i tercer fonamenten el gruix de la investigació i destaquen per aportacions clau referides a la importància de les relacions de tercera o mediants, a partir del contrast entre els modes major i menor. A més, hi desgrana un ingent nombre d’obres, algunes de les quals són sotmeses a anàlisis acuradíssimes: les Simfonies 99 i 104 de Haydn, el Tristany i Isolda i el Parsifal de Wagner, la Novena de Bruckner i, particularment, un abundant corpus de lieder i cançons de Wolf, Schumann i Schubert –el més comentat. Curioses i agraïdes també són les línies dedicades a Johann Strauss II i al seu germà Josef, amb l’aguda observació que alguns dels seus valsos són comparables a poemes simfònics. No obstant això, l’exotisme (categoria estètica d’allò pintoresc i de l’ús del mode frigi) com a topos ocupa un espai menor per considerar-se ja integrat des d’èpoques anteriors en el que Panofsky va definir com habitus cultural.
En conjunt es tracta d’un assaig ultraespecífic, torrencial i fruit de la pantagruèlica fam intel·lectual de Casablancas, com també acrediten les prop de mil dues-centes notes a peu de pàgina que sostenen una estructura quasi bicèfala del llibre: la del text pròpiament i la de les notes –numerades pàgina per pàgina, no correlativament. En conseqüència, endinsar-s’hi exigeix un ritme pausat que indefectiblement s’aparelli a l’escolta de les obres i la consulta de les partitures, per copsar la sonoritat d’aquest teixit de paisatges que cada lector pot transitar a la seva conveniència i amb flexibilitat. El melòman sense coneixements musicals se sentirà més còmode llegint el context estètic i les referències interdisciplinàries d’aquest estudi innovador en llengua espanyola que ha editat Galaxia Gutenberg amb cobertes dures, revestides per una faixa externa, un grafisme còmode de llegir i un estimable nombre d’il·lustracions i exemples de partitures. No hi falten els índexs indispensables per a una consulta ràpida, tot i que, a diferència de l’anterior i celebrat El humor en la música (Galaxia Gutenberg, 2004), molt més proper a un tractat, l’estructuració en subapartats i nombrosos epígrafs que indexin la cornucòpica lectura dels Paisajes és menys folgada. Quelcom amb què l’autor juga per enfortir el perfil d’assaig més lliure, especialment quan molts topoi convergeixen en una mateixa obra.
En resum, després de quinze anys d’esforç intel·lectual, amb aquest best-seller Casablancas torna a deixar en evidència la fal·làcia que la musicologia espanyola és fallida i poc potent. Aquesta monografia tan completa, mereixedora de projecció internacional, hauria de trobar-se a totes les biblioteques, conservatoris, escoles de música i a l’abast de tot el sector musical, perquè sens dubte és una eina de capçalera per llegir i rellegir, per citar, per consultar i per estudiar.
Imatge destacada: Benet Casablancas. © Quim Roser (2016)
