TEMPORADA LICEU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, director. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 5 DE JUNY DE 2022.
L’Auditori Enric Granados de Lleida va acollir un dels dos concerts amb la Simfonia núm. 5 de Mahler que l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu ha ofert fora de Barcelona sota la direcció del seu titular, Josep Pons, en un tímid però sempre profitós exercici de descentralització del fet musical. Programes i ocasions com aquestes són les que permeten la inclusió d’un repertori menys freqüent en aquestes latituds; alhora que, sobre el paper, esdevenen un reclam de ple absolut a la sala. No va ser el cas, malgrat que els assistents –que sobrepassaven la mitja entrada– van aplaudir amb entusiasme i “bravos” una lectura que, certament, va impactar; però a cop de decibel i apostant descaradament pel caràcter rutilant, sovint gràcies a demostracions de força allà on calia tensió.
En aquest sentit, resulta inevitable esmentar la tendència a l’excés de volums sonors amb què l’orquestra i el director semblaven voler impactar, tot conduint la Simfonia cap a una teatralitat bombàstica i hipertròfica, com si cada fortíssim del conjunt fos un cataclisme sonor que, en determinats moments, anorreaven allò pretès per Mahler. Particularment, per la saturadora presència de les timbales, que van prescindir de les indicacions de piano i mezzoforte durant bona part de la Simfonia, amb atacs duríssims que, en ocasions, sonaven com autèntiques fuetades, excessivament martellejants i amb trèmolos tronadors, exagerats i d’una rudesa que no feien justícia ni a l’obra ni al mateix músic, tècnicament molt solvent. Un pedaç de tela com a element esmorteïdor hi hauria ajudat molt.
Quelcom que va accentuar-se per l’acústica immersiva d’un dels millors auditoris catalans, però que magnificava aquest aspecte del plantejament de Pons en una execució que, de base, es percebia treballada en la construcció, amb temps generalment moguts, sense mecanicitat i amb coneixement dels elements bàsics del llenguatge mahlerià: rubato, contrastos acusats, densitat de la texturació, relacions entre blocs, respiració rítmica i inflexions en el fraseig. Ho va demostrar l’“Scherzo”, qualitatiu en els solos instrumentals i idiomàtic en l’oposició dramàtica entre el ländler i el vals: el primer, genèricament més rústic, i el segon, amb un matís estilitzat en ritme i fraseig més lligat. En la mateixa línia, cal destacar la “Trauermarsch”, tant expositiva com explosiva, molt ben resolta en el passatge elegíac abans del final de moviment, clos amb el suspensiu pizzicatti. I també la intensitat amb què els violoncels van cantar la reaparició del tema principal al desenvolupament del segon moviment (número 12 de la partitura).
Amb tot, l’“Adagietto” va ser el més ben perfilat, reeixit en les reminiscències i citacions del Tristany wagnerià i hàbil a fer present la substància latent de la Simfonia sense recórrer al tòpic de concebre’l amb sonoritats cambrístiques, ni evident caràcter de serenata. Va sonar amarat de pathos, amb graduats canvis de color i una fluència melòdica rodona en les combinacions de cordes que frasejaven amb evidents dosis de vibrato. Sens dubte: el necessari descans que haurien agraït fins i tot aquells que consideren l’“Adagietto” una nosa enmig de la Simfonia pel seu canvi forçat de polaritat.
No obstant això, a la resta de moviments els va faltar profunditat en el caràcter; en part per ser resolts sense la sensació de continuïtat i narrativitat que específicament requereixen el segon, amb la difícil texturació i jocs de tensions basculants en els constants canvis d’harmonia, i el cinquè, que tot ell és una progressiva construcció a partir de temes lírics i fugats. Un detall d’aquest caràcter episòdic el va corroborar la sempre difícil dissolució del coral –autèntic clímax de la Simfonia–, que no va assolir la dimensió auràtica d’una utopia que es vol eternitzar mentre exhala i queda desplaçat per la marxa consegüent, on el sarcasme estava més en l’escàndol decibèlic que en el frenesí terrenal de la riallada que tanca l’obra en un difícil canvi de temps psicològic. Una Simfonia que, recordem-ho, és un calibrador idoni de l’estat de les orquestres per la riquesa de recursos a tots els nivells: des de la texturació als estils musicals passant pel protagonisme atorgat a totes les famílies instrumentals. Per cert, en concerts com aquest, són quasi imprescindibles unes notes sobre el programa adients i no una mera nota de premsa consultable mitjançant codi QR, del qual molts espectadors van prescindir.
