UNIVERS MAHLER. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, director. G. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. LICEU. 5 DE MAIG DE 2024.
Amb una entrada que pràcticament va omplir el Gran Teatre de Liceu, diumenge a la tarda l’Orquestra Simfònica i el seu titular, Josep Pons, van oferir la segona sessió de la integral anunciada de les Simfonies de Mahler. Si la temporada passada la Tercera va obrir el cicle i per al gener vinent està anunciada la Sisena, “Tràgica”, la Cinquena d’enguany deixa un regust ambivalent per la conjunció d’uns resultats que avalen el coneixement dels recursos i trets definidors de les obres de Mahler per part de Pons, però sense una plasmació sonora que faci justícia a l’heterogeneïtat, riquesa i, sobretot, intensitat. Prèviament, per cert, el juny del 2022, orquestra i director ja la van oferir a l’Auditori Enric Granados de Lleida amb resultats globals que, al marge de l’acústica de la sala lleidatana, van tendir a l’excés de volums sonors, amb els quals l’orquestra i el director semblaven voler impactar, tot conduint la Simfonia cap a una teatralitat bombàstica i hipertròfica, com si cada fortíssim del conjunt fos un cataclisme sonor que, en determinats moments, anorreaven allò pretès per Mahler. De fet, de les quatre sessions mahlerianes dirigides per Pons durant els dos darrers anys (dues Cinquenes i una Tercera amb els liceistes, i una Novena amb la JONC), la del juliol passat al Palau de la Música al capdavant de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya em continua semblant la més interessant i satisfactòria, tant des del concepte com des de la praxi sonora assolida.
En aquest sentit, ho hem reconegut molts comentaristes: no es pot negar el salt qualitatiu del treball de Pons durant els darrers anys amb l’orquestra liceista i la seva fusta com a director simfònic. No obstant això, el seu Mahler no és emocionant. O més ben dit, només ho és en determinats passatges que, en aquesta ocasió, no van trobar-se en l’aparició redemptora i exultant del coral al segon i al cinquè moviments, per bé que en aquest últim sí que va trobar el matís de fraseig lleugerament més ampli en la indicació “pesante” al clímax de la Simfonia (i marcant mínimament la cadència dels trombons 1 i 2 en el “molto ritardando” que clou el coral). Perquè Pons no és dels que magnifica la música ni esdevé rutilant, olímpic o transcendent: narrativament clàssic i convencional, no diu res nou amb l’obra ni de l’obra.
Més enllà d’aquesta percepció, que ni és obligació ni tampoc tan assequible avui, l’aspecte més apàtic rau en la laxitud de l’idiomatisme; especialment quan no acaba d’assolir les cotes dramàtiques, feréstegues, ni l’alenada èpica que singularitzen el llenguatge mahlerià d’aquells anys; particularment el caràcter heroic, amb més èmfasi que en Beethoven i Wagner. Però no és tant el detall concret a assenyalar com el predomini d’una concepció generalment lírica que, des de l’inici, va atenuar l’anunci de la tragèdia i el vel ominós de la “Trauermarsch” i va deixar sense gaire voltatge el segon moviment, en un plantejament més adient per a la Quarta i en parts de la Setena. La Cinquena –indestriablement– demana més expressionisme, deliri, agonia i l’èxtasi. Especialment en el punt de psicodèlia, obnubilació i alienació del segon moviment que no va arrancar amb força fins més enllà de la tercera citació de la marxa elegíaca –procedent del primer moviment–, poc abans del col·lapse i l’aparició del referit coral; ni la vehemència que el propi Mahler demana explícitament als violins des del compàs 9. Dosis de força, sí; vehemència, gens. Tot plegat, en una tendència massa expositiva, sense múscul sonor més enllà d’un estàndard de correcció, que en comparació amb l’execució lleidatana era encertadament més equilibrada en dinàmiques però també menys fresca i impulsiva.
Quelcom que es va acusar a l’“Scherzo” que, sense ser mecànic, es va fer llarg i uniforme; mancat de la vitalitat pulsional i vitalitat que el propulsa enmig de la fantasia estilitzada a ritme de vals i ländler. Hi insisteixo, ben frasejat, deixant respirar les línies i amb la secció en pizzicatti com una oxigenació per a l’atenció, però sense salvar la plena hostilitat a tota repetició que denunciava Mahler en aquest moviment de per si massa dilatat. Quelcom de què també van pecar la majoria dels retorns del tema del “Rondó”, tècnicament estratificat en la incorporació de les veus i el desplaçament dels motius entre aquestes, però sense una clara direccionalitat del discurs que el portés més enllà de si mateix.
Més enllà de passatges on va convèncer per la qualitativa cantabilitat (secció en Sol bemoll dels violoncels sobre el pedal de timbales al segon moviment) i un rendiment de l’orquestra sense reserves (des de trompes reforçades per un setè instrumentista a corda), novament, com en la sessió lleidatana, l’“Adagietto” va ser el més ben perfilat: reeixit en la romança sense paraules que és, sense exageració en els portamenti i amb marcats piano sobtats –menys pronunciat el famós glissando descendent. Distant de la tòpica concepció cambrística ni evident caràcter de serenata, va sonar amarat d’un pathos serè –no descarnat– i canvis de color ben calibrats i oportuns dins la fluència melòdica que, amb les reminiscències i citacions del Tristany wagnerià, Pons feia òbvia la substància latent de la Simfonia enfocant-la amb aquell lirisme de l’autoretrat del qual parla el filosòfic Josep Casals. En aquest sentit, l’“Adagietto” va ser coherent amb l’aposta conceptual de la Simfonia per part del director.
Per cert, en concerts com aquest que no són menys rellevants dins la temporada liceista ni en el treball de l’orquestra, hauria de ser imprescindible que l’espectador accedís a unes notes del programa adients. En aquesta ocasió el text era més propi d’una mera nota de premsa, superficial i limitada. A més, si es volia ampliar la informació, el codi QR a què remetia el paperet, només afegia un paràgraf al cos de text imprès.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
