PIKOVAIA DAMA de Piotr Ílitx Txaikovski i llibret de Módest Txaikovski. Yusif Eyvazov, Lianna Haroutounian, Elena Zaremba, Rodion Pogossov, Łukasz Goliński. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor infantil VEUS – Amics de la Unió de Granollers. Dmitri Jurowski, direcció musical. Gilbert Deflo, direcció d’escena. LICEU. 26 DE GENER DE 2021.
La Dama de Piques és una de les òperes més conegudes de Txaikovski, junt amb Ievgueni Oneguin. Ambdues es caracteritzen per una música brillant, bellíssima i intensa que acompanya les passions dels personatges que les protagonitzen. Són òperes que cal interpretar amb arravatament per ser creïbles. I això és el que no va passar a l’estrena al Gran Teatre del Liceu.
Inspirats en un conte d’Aleksandr Puixkin, música i llibret representen un punt àlgid del romanticisme més exacerbat, des de l’amor passional fins a la fatídica dependència del joc, passant per secrets inconfessables, morts i aparicions d’esperits. L’univers sonor de Txaikovski va pels mateixos viaranys, i és tan melòdic i seductor com inquietant.
La Pikovaia Dama que podem veure al Liceu és la quarta reposició que es fa de la posada en escena del director Gilbert Deflo, una versió d’època ambientada al principi del segle XIX molt esteticista, amb grans palaus i làmpades d’aranya, jardins afrancesats i un punt maniquea en el tractament dels personatges, vestits de tons pastel per a les escenes de conjunt i els personatges bons, mentre que els colors intensos són per als protagonistes dolents, la vella comtessa i l’obsessiu Hermann. L’escenografia de William Orlandi juga a encapsular les escenes amb plafons negres mòbils que enquadren les escenes i creen belles imatges pictòriques.
En l’àmbit musical, però, la cosa no va funcionar. La direcció de Dmitri Jurowski va estar exempta de tota implicació emocional, fet que va convertir la colpidora partitura de Txaikovski, plena de melodies meravelloses i tensions emocionals, en un exercici musical monòton. Els que esperàvem la sublimació del romanticisme rus ens vam haver de conformar amb una història ben concebuda intel·lectualment, però freda i distant, excepte en moments puntuals, com la “Pastoral” del segon acte, un clar homenatge a Mozart, en què la música se’ns va revelar d’una nitidesa classicista de primer ordre, amb una fantàstica Mercedes Gancedo com a Priliepa, en contrast amb el garbuix de veus anterior, especialment en el quintet del primer acte, “Mne. Strashno!”
El tenor àzeri Yusif Eyvazov es va mostrar com un bon Hermann en l’aspecte actoral, implicat en les passions i obsessions del seu personatge, bona tècnica vocal i projecció, això no obstant en cap cas va crear sintonia amb la seva companya, la soprano armènia Lianna Haroutounian com a Lisa, que no va ser especialment creïble com a joveneta enamorada i turmentada, però es va mostrar magnífica en la interpretació de l’ària d’espera i suïcidi del tercer acte, amb una veu gran, carnosa i de gran emotivitat.
La comtessa d’Elena Zaremba es va mostrar d’aspecte fràgil i caràcter fer i va destacar en el seu esplendorós monòleg abans de caure morta, mentre que el baríton rus Rodion Pogossov va ser un príncep Ieletski de veu homogènia i timbre bonic a l’ària “Ya vas lyublyú”. Lena Belkina com a Polina, Łukasz Goliński en el rol de Tomski i Ivo Stanchev com a Surin van estar més que correctes.
Va destacar la presència de diverses veus catalanes en rols secundaris, com el Txekalinski de David Alegret, Mireia Pintó, Gemma Coma-Alabert i Marc Sala, a més de l’esmentada Mercedes Gancedo a la “Pastoral” i del mallorquí Antoni Lliteres.
El cor masculí del Gran Teatre del Liceu va tancar l’òpera en un quadre final que va ser el més emotiu de tota l’òpera.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
