RECITAL SONDRA RADVANOVSKY. Sondra Radvanovsky, soprano. Anthony Manoli, piano. Obres de Donizetti, Rachmàninov, Massenet, Bellini, Dvořák, Copland i Giordano. LICEU. 22 DE DESEMBRE DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Dos dies abans de Nadal la soprano recentment nacionalitzada canadenca, Sondra Radvanovsky, tornava al Gran Teatre del Liceu per oferir la darrera actuació de l’any 2016. Un anunci previ de la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, avisava que la cantant patia un inici de refredat que no li impedia cantar, però que malgrat això demanava la comprensió del públic. L’avís, naturalment, va ser rebut amb inquietud, però la gran professionalitat i l’encant personal de la soprano ben aviat van esvair qualsevol dubte sobre la que havia de convertir-se en una d’aquelles nits inoblidables al Liceu.
Amb un programa eclèctic, no apte per a puristes, la soprano es feia seu l’escenari i l’ocasió de cantar tant allò que més li agrada com també allò que més li escau. No obstant això, fent evidents concessions a un públic àvid sobretot d’escoltar-la cantant òpera.
Així doncs, la soprano va obrir el foc ni més ni menys que amb “Oh nube! Che lieve per l’aria t’aggiri” de la Maria Stuarda de Donizetti, en què es va fer palès que Sondra Radvanovsky no exagerava. Les mucositats entelaven inicialment el seu timbre, però l’escalfament progressiu de l’aparell canor i, sobretot, la tècnica impressionant de la cantant van permetre esvair de seguida tot rastre d’opacitat vocal.
Radvanovsky va establir connexió immediata amb el públic anunciant ja d’entrada un canvi en el programa, en afegir la cançó Sposa son disprezzata de Giacomelli, potser per assegurar-se el fet de poder escalfar prou la veu abans d’assumir altres peces més exigents. Tot seguit, la cantant va oferir quatre cançons de Rachmàninov, una selecció de les més inspirades del compositor rus, com per exemple No em cantis, estimada, op. 4 núm. 4. Amb un públic novament distret, els aplaudiments dels nouvinguts i els laments dels puristes entre cançó i cançó van provocar la hilaritat de la mateixa cantant, que va treure ferro a la situació amb un gest de complicitat amb el públic, molt ben rebut, que va escurçar encara més la distància entre l’audiència i l’artista. Amb aquest programa tan variat –no gens equilibrat, però d’altra banda molt complaent amb els fans de la soprano–, el final de la primera part va arribar amb una esplèndida i emotiva versió de l’ària “Pleurez! Pleurez, mes yeux” de l’òpera Le Cid de Jules Massenet, que va arrencar la primera ovació tancada de la nit quan només havia acabat la primera part del concert.
Radvanovsky es va dirigir diverses vegades al públic per explicar algunes dades de la seva vida personal en relació amb el repertori escollit. Per exemple, amb la peça de Massenet, la cantant va explicar l’orgull amb què, finalment, podia dir-se canadenca, en haver obtingut la nacionalitat després d’haver-se casat fa anys amb un canadenc i tenir la seva residència fixa allà. A la segona part, i després d’unes amables cançons de Vincenzo Bellini, entre les quals podem destacar La ricordanza, assaig d’un dels temes més coneguts d’I puritani, la cantant va evocar el significat que per a ella té la “Cançó de la lluna” de Rusalka de Dvořák. Tal com demostra el seu cognom, la cantant va explicar que el seu pare, d’origen txec, tenia com a cançó predilecta aquesta ària de Dvořák i que l’escoltaven al cotxe quan ella era jove. Evocant la seva memòria, després del seu recent decés, la soprano es va emocionar i va emocionar el públic amb una versió antològica que va fer ressonar la ferradura del Liceu primer amb la seva veu lírica impressionant i, tot seguit, amb l’ovació eixordadora de què va ser mereixedora.
En aquest punt del recital, les populars cançonetes d’Aaron Copland, tan simpàtiques musicalment com la intèrpret, van ser només l’avantsala de la pàgina més esperada: la interpretació de l’ària “La mamma morta” d’Andrea Chénier de Giordano amb què es cloïa el recital. Malgrat un pèl de fatiga, causada també pel dramatisme d’una ària que no escau del tot a una veu del lirisme de la de Radvanovsky, la soprano en va fer una interpretació descomunal, profundament emotiva, d’aquelles que queden a la memòria durant molt de temps. Després d’això, naturalment, no hi havia ningú que tingués intenció de marxar sense tornar a escoltar la veu de la magnífica soprano, consagrada Diva de la casa, amb totes les connotacions positives del terme.
La tercera part del concert va ser un reguitzell de perles musicals que van fer oblidar la prudència mostrada per la soprano abans de l’inici del concert. “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur de Cilea, “I could have danced all night” de My fair Lady de Frederic Loewe, “Vissi d’arte” de la Tosca de Puccini i una cançó americana van acabar de provocar el deliri entre el públic. I no n’hi havia per a menys. Quin regal de Nadal!
