ELEKTRA de Richard Strauss. Evelyn Herlitzius. Waltraud Meier. Adrianne Pieczonka. Thomas Randle. Franz Mazura. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Josep Pons. Dir. escènic: Patrice Chéreau (1944-2013). Reposició: Vincent Huguet. Coproducció: Gran Teatre del Liceu, Teatro alla Scala de Milà, Metropolitan Opera House de Nova York, Festival d’Ais de Provença, Staatsoper Unter den Linden i Finnish National Opera d’Hèlsinki. LICEU. 7 DE DESEMBRE DE 2016.
Per Martí Sancliment Solé
Tot semblava indicar, al tombant de segle, que els nous temps no tindrien res a veure amb els temps viscuts, amb la pompositat, la severitat, l’academicisme i el conservadorisme que havien imperat durant el segle XIX, tot deixant el seu llast i la seva pàtina en l’acadèmia, les cases d’òpera i el concert, i especialment en les descomunals corts imperials de l’Europa central.
Aquell mirall des del qual s’havien intentat veure alguns dels artistes més prominents començava a esquerdar-se i grinyolaven les seves fissures, des de les quals s’expressava la disconformitat en les regles, el dubte a les jerarquies i la traïció conscient a l’esperit de l’ordre imposat. Les obres d’Strauss contenen aquesta força interior, l’expressió de disconformitat cap a unes lleis massa temps acceptades, l’error moral i la lluita de l’individu contra certes estructures i pressions socials. Aquest element subversiu en les obres d’Strauss és especialment present en les seves primeres composicions, Guntram (1894), Also sprach Zarathustra (1896), els poemes de Karl Henckell musicats per Strauss en la dècada dels noranta, Salome (1905) i també Elektra (1909), que explica la història de venjança a la casa d’Agamèmnon, magníficament descrita ja diverses vegades en nombrosos articles al llarg de les darreres setmanes.
Si bé Strauss va iniciar un camí en què ja no hi havia marxa enrere, no és menys cert que, un cop conscient d’haver portat als límits el sistema tonal, ara calia travessar la línia vermella de la tonalitat o bé acceptar haver trepitjat un terreny encara fresc i fangós sobre el qual continuarien i desenvoluparien la seva petja altres compositors i artistes, com Arnold Schönberg, Josef Matthias Hauer, Anton von Weber o Alban Berg.
Els primers anys del segle XX redefineixen de manera definitiva la pràctica compositiva a Europa. El fins aleshores vàlid principi d’atracció tonal havia estat explorat fins a topar amb les seves pròpies contradiccions i els joves compositors cercaven ara noves formes de regir les seves obres. Enriquits pel cromatisme i les textures de Richard Wagner, el colorisme i els matisos expressius de Debussy i Ravel o el món sonor i harmònic de Mahler, els partidaris d’un nou corrent musical comencen a explorar què hi ha més enllà dels límits de la tonalitat. En aquests límits i en aquest context situem Elektra de Richard Strauss, probablement la seva obra més atrevida, aquella que observa amb cert temor l’abisme en el qual s’ha situat.
Strauss fou un profund coneixedor de la tècnica orquestral, fet que jugà al seu favor a l’hora d’expressar i descriure situacions i emocions concretes a través de la música. Les seccions temàtiques i motíviques en la música d’Strauss responen generalment sempre a la voluntat de fotografiar la complexitat psicològica dels temes o personatges que la seva música descrivien. Aquestes breus seccions motíviques d’Strauss també queden paleses a les seves dues òperes més atrevides, Salome i Elektra, en les quals una quantitat immensa de material musical queda comprimida en pocs compassos, tot desenvolupant esquelets harmònics profundament cromàtics. L’efectisme d’Strauss i la seva manera d’entendre i concebre el mapa sonor demanaven conjunts orquestrals densos, com en el cas d’Elektra, els quals, sàviament manipulats en la composició, revolucionaren el concepte mateix del so orquestral.
Amb Elektra, Strauss defineix musicalment les obsessions compulsives i els desitjos sanguinaris dels seus protagonistes. Si la música d’Strauss sabé retratar perfectament la complexitat psicològica i la trama del llibret de Hofmannsthal, alhora la mateixa narrativa de l’obra conduí Strauss a una composició extrema, radicalment expressiva, efectista i d’una aparent llibertat melòdica i harmònica. En l’Elektra d’Strauss les dissonàncies apareixen amb una freqüència i llibertat inusuals i un cromatisme desenfrenat arriba a esborrar la base tonal, fet que proporciona, fins i tot als fragments de cert repòs, una sensació permanent de tensió, incrementada per la successió d’interrupcions melòdiques i contrastants que reflecteixen finalment la brutalitat del tema tractat.
Si bé el dilema tonal proposat en Elektra no fou resolt per Strauss, que retornà a un cert classicisme en les seves properes composicions, la col·laboració creativa i fructífera entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal es perpetuaria en òperes posteriors, com fou el cas de Der Rosenkavalier (1910), Ariadne auf Naxos (1912), Die Frau ohne Schatten (1919), Die ägyptische Helena (1927) i Arabella (1933).
Tota aquesta intensitat es reproduí ahir sota la batuta de Josep Pons, que extragué un color i una profunditat expressiva molt destacables a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, la qual fou especialment solvent en les dinàmiques i féu gala, a més, d’un balanç orquestral equilibrat, bo i demostrant a un públic radiant d’interès i curiositat per aquesta obra mestra que l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu es manifesta especialment bé en el repertori expressionista i en les orquestracions denses pròpies de la tradició postromàntica.
La protagonista de la nit fou, sens dubte, Evelyn Herlitzius en el paper d’Elektra, sota la protecció i aura de Patrice Chéreau, el qual es féu present mitjançant una direcció escènica atrevida, especialment dramàtica i expressiva i que posà l’accent en la profunditat i complexitat psicològica dels personatges. El plantejament de Chéreau i l’escenografia de Richard Peduzzi ens situen en una contemporaneïtat indeterminada, per la nuesa arquitectònica i elements estètics. Al mateix temps se’ns situa al pati interior del palau d’Agamèmnon, allà mateix on tingué lloc l’assassinat de l’heroi micènic i on encara rau la destral emprada per assassinar-lo. Unes parets arenoses altes i impermeables ens situen inevitablement al centre de l’acció, comprimits pel pes del mateix drama que viuen els personatges. Al fons, l’accés principal al pati del palau i accés alhora a les estances privades de Klytämnestra, la vídua d’Agamèmnon i del seu amant, Aegisth. Així, passat i present es posen en relleu no només en la trama argumental, sinó també a través de la construcció escenogràfica. La perspectiva de Chéreau esbossa una Elektra relacionada amb el seu context i entorn familiar i vital, i contribueix d’aquesta manera a entendre-la a ella no pas com un subjecte histèric i posseït, sinó més aviat com una víctima d’una família corrompuda per la desgràcia, l’odi, la venjança i el pes de la tradició.
Sens dubte, Evelyn Herlitzius ha estat qui millor podia encarnar un paper d’una complexitat com el d’Elektra. Amb una paleta expressiva inesgotable, Herlitzius no va decaure en cap moment, i va mantenir la tensió i la força dramàtiques d’aquesta òpera. La seva veu, de potència generalment moderada, però de timbre bell, vellutat i madur contrastava positivament amb el timbre sòlid, molt ric en harmònics i àgil de la soprano Adrianne Pieczonka en el paper de Chrysothemis. Molt lloable va ser també la interpretació de la mezzosoprano Waltraud Meier en el paper de Klytämnestra, evocadora i expressiva, de potència corpulenta i timbre rodó; va fer gala, a més, d’unes capacitats dramàtiques molt convincents en el paper de la controvertida i complexa mare d’Elektra.
En un elenc dominat per grans figures femenines, destacava especialment Alan Held en el paper d’Orest. El reconegut baríton nord-americà es va imposar ràpidament damunt d’un ric i corpulent teixit orquestral, amb un timbre lleugerament obscur, àgil, de gran bellesa i tendència càlida.
La que és, probablement, una de les apostes més interessants de la temporada actual del Gran Teatre del Liceu, dominada en general per un conservadorisme preocupant, s’inaugurà dimecres passat amb tots els ingredients per posar de manifest la seva excepcionalitat i, alhora, la vigència de les reflexions que evoquen les obres de l’antiguitat i que, en aquest cas, pren una nova forma i nova vida a través de la simbiosi Strauss-Hofmannsthal.
