FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Anna Fedorova, piano. Franz Schubert Filharmonia. Orquestra de l’ESMUC. Tomàs Grau, director. S. Rakhmàninov: Concert per a piano i orquestra núm. 3, op. 30. I. Stravinsky: La consagració de la primavera. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MAIG DE 2024.
Una de les moltes virtuts del cicle de concerts organitzats per la Franz Schubert Filharmonia (FSF) rau en l’elecció d’artistes convidats, alguns d’ells estrelles ja rutilants del panorama interpretatiu, d’altres que en poques ocasions han estat convidats a les nostres sales de concerts. Tots ells, però, són portadors d’una qualitat contrastada, fet que també ajuda a explicar l’èxit de públic que sempre aconsegueix aquesta orquestra. Sota direcció de Tomàs Grau, l’FSF ha anat forjant un treball basat en la constància, amb programes que inclouen obres mestres del repertori i una orquestra amb músics del nostre país que a hores d’ara ja es pot considerar del tot consolidada.
Amb el penúltim programa de la temporada, les premisses apuntades van acomplir-se i assoliren un èxit absolut. Hi figuraven dues obres a bastament reconegudes, com són el cèlebre Concert per a piano núm. 3 de Rakhmàninov i una segona part dedicada a La consagració de la primavera de Stravinsky. Com a solista invitada, l’extraordinària pianista ucraïnesa Anna Fedorova, una de les sensacions a les plataformes digitals que, amb les seves interpretacions dels Concerts Segon i Tercer de Rakhmàninov ha assolit milions de visualitzacions. I com a tercera gran aportació, haver unit l’FSF amb els joves músics que integren l’Orquestra de l’ESMUC i portar a l’escenari del Palau més d’un centenar d’instrumentistes per interpretar La consagració. El públic va omplir el Palau i el resultat interpretatiu va tenir una qualitat innegable.
Anna Fedorova és una pianista d’un talent i prestacions escèniques extraordinàries. Elegant en el gest, amb aquella manera d’atacar els acords tan propis de la tradició interpretativa heretada de les escoles de piano de l’antiga URSS i una musicalitat excelsa, sempre recolzada en un domini de la tècnica infal·lible. Tocar en directe el sempre temut Concert per a piano núm. 3 de Rakhmàninov no està a l’abast de tots els pianistes i Fedorova n’aconsegueix una lectura plena de matisos i contrastos, tot servint un potencial romàntic ple de poesia. Acompanyada per una orquestra que sota la batuta de Grau sempre va cuidar un perfecte volum de la sonoritat a favor de la solista, des de l’uníson inicial fins a la temuda bateria d’octaves que clou el tercer moviment, el pianisme de Fedorova captivava per la seva fortalesa i lirisme, per la seguretat tècnica i per una visió de l’obra temperamental, espectacular i vehement. La gradació de la sonoritat que va aconseguir a la majestuosa cadència del primer moviment, la varietat de matisos del segon i la fogositat que va imprimir al tercer van rubricar aquesta versió d’una pianista que ha fet de Rakhmàninov un dels seus compositors predilectes. Bravos i més bravos –fins a una desena d’ocasions va haver de sortir a saludar, Fedorova– van ser recompensats amb la Danza ritual del fuego de Manuel de Falla i el Preludi op. 32 núm. 5 de Rakhmàninov.
Afrontar La consagració sempre suposa un repte per a orquestra i director; la pulsació rítmica, el salvatgisme stravinskià, els colors i timbres, el primitivisme i totes aquelles altres demandes que es requereixen per interpretar aquesta obra cabdal de la història de la música, demanen el màxim d’exigència a l’orquestra. I la versió que vàrem escoltar –amb un escenari del Palau ple a vessar– irradiava il·lusió i entrega per part dels joves músics, molts dels quals trepitjaven per primera vegada l’escenari modernista. Versió temperamental i d’una riquesa en els colors aconseguits sens dubte vinculats a l’entusiasme que mostraven tots els músics davant aquesta oportunitat de tocar La consagració al Palau. Tomàs Grau va dirigir amb precisió rítmica, amb rigor i buscant al màxim possible l’equilibri de la sonoritat entre seccions; una versió que serà recordada per l’espectacularitat, l’arravatament i la riquesa sonora que van crear uns instrumentistes que en un breu futur seran el present de la música del nostre país.
