IBERCAMERA. Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca. Cor Ibercamera (dir.: Mireia Barrera). Ekaterina Metlova, soprano. Ana Ibarra, mezzosoprano. Christian Elsner, tenor. Reinhard Hagen, baix. Dir.: Rafael Frühbeck de Burgos. Simfonia núm. 8, en Fa major, op. 93 i Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125 de Beethoven. L’AUDITORI. 28 DE GENER DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
L’any 1984 Barcelona s’enfrontava al que –semblava– havia de ser un moment trist per a l’actualitat musical de la ciutat: desapareixia l’Associació Promúsica, la qual proposava cada any una temporada clàssica de referència a Barcelona des del 1958. Però va ser aleshores quan un grup de joves va decidir de promoure un nou projecte, també centrat en concerts de primer nivell, amb la intenció d’omplir aquest buit en l’agenda musical barcelonina. I aquest 2014 ja se celebra la 30a temporada Ibercamera a Barcelona, plenament consolidada amb més de 1.000 concerts i 350 orquestres i per la qual han passat figures com Pierre Boulez en el seu debut a Espanya o Mstislav Rostropóvitx. Unes xifres així mereixien una festa d’aniversari de primer nivell.
La cita va tenir lloc dimarts passat, 28 de gener, a la Sala Pau Casals de L’Auditori. Els convidats, a més d’unes 2.000 persones que omplien l’espai, eren l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca, dirigida pel mestre Rafael Frühbeck de Burgos, el nou Cor Ibercamera –discutit resultat de la suma del Cor Madrigal, el Cor Lieder Càmera i la Polifònica de Puig-reig per a aquesta celebració–, sota la preparació de Mireia Barrera, i els solistes Christian Elsner, Reinhard Hagen, Ekaterina Metlova i Ana Ibarra. I Ludwig van Beethoven, que també es podria considerar un d’aquest convidats de luxe a la festa d’Ibercamera, amb un concert dedicat plenament a la seva figura amb la interpretació de les seves Vuitena i Novena Simfonia, les últimes que el geni alemany va compondre.
La Vuitena és una de les obres menors del compositor; el mateix Beethoven la anomenava la seva “petita simfonia”, per allò de ser una de les escrites amb més rapidesa i de durada més reduïda. La Danish National Symphony Orchestra, no obstant això, va tenir prou amb aquesta “petita” obra per demostrar el seu poder damunt l’escenari i especialment la feina excepcional de Frühbeck de Burgos al capdavant. Una posició còmoda, tranquil·la com només poden tenir els directors que porten dècades a la tarima, ens va mostrar un treball minuciós amb els piano de la corda i un so compacte en la secció de vent fusta, tan important en l’obra de Beethoven; sens dubte, va ser el millor de la interpretació de l’orquestra. Una primera part del concert que només preludiava la gran obra mestra, la Novena.
Veure Rafael Frühbeck de Burgos, històric en el món de la direcció orquestral que des del 2010 està al capdavant de la Nacional Danesa, agafar-se relaxat a la barana amb la mà esquerra mentre amb la dreta marca un temps precís, quadrat, concret als seus músics… és un plaer per als amants de la clàssica i una autèntica lliçó de com enfrontar-se a un Beethoven d’aquestes dimensions. Els silencis van ser exactes i la presència del vent fusta es va tornar vital en la interpretació, amb una força i concreció extraordinàries en oboès i clarinets; sis músics enfrontant-se obertament amb tota una secció enorme de cordes en el segon moviment. L’aposta concreta per la precisió de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca va entelar el tercer moviment: els metalls van assolir, com en tota l’obra, una interpretació de primer nivell en el seu treball conjunt, però l’execució dels diversos solos va mostrar errors concrets que no es podien equiparar amb la resta del concert, afegit a una manca de la dolçor en el cos orquestral que exigeix aquest “Adagio molt e cantabile”. Però res d’això no va importar davant la superba interpretació del quart moviment. Frühbeck de Burgos ens va regalar una màquina perfectament greixada, d’entrades precises, amb uns piano colpidors en violins i cellos, paciència i força a parts iguals. El nou Cor Ibercamera va esperar el seu torn al final del quart moviment per sorprendre el públic amb la seva gran execució d’aquestes primeres paraules de la història del món simfònic, sobretot amb les seves veus masculines, i va aconseguir, acompanyats del primer nivell vocal dels solistes, força aplaudiments d’un públic lliurat al gran espectacle de Beethoven i Frühbeck de Burgos. La marxa de la Novena, aquella que camina lentament cap a l’èxtasi del final de la simfonia, es va sentir sens dubte a L’Auditori com la millor manera de celebrar els trenta anys d’amor a la clàssica d’Ibercamera i Barcelona, i que continuï per molts anys!
