PALAU FRONTERES. “Bach & forward”. Improvisacions sobre l’obra de J.S. Bach. Juan de la Rubia, orgue i piano. Marco Mezquida, piano. Alba G. Corral, artista visual. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE MARÇ DE 2021.
Quan, a les primeres dècades del segle passat, els fundadors de l’Orfeó Català es van proposar que les grans obres de Bach es poguessin sentir al Palau de la Música, poc es podien pensar que la música d’aquest compositor hi sonaria de la manera com ho va fer aquest dijous. Tres teclats –dos pianos i el de l’orgue Walcker– i tres artistes –Juan de la Rubia, Marco Mezquida i Alba G. Corral– es van conjurar per crear una vetllada única, difícil de definir, amb l’única premissa de la improvisació lliure sobre l’obra bachiana, per encetar un nou espai a la programació de la sala modernista: Palau Fronteres.
El resultat va ser un continu de diversos quadres o escenes, a manera d’una successió de capítols sense interrupció que va anar agafant forma de manera orgànica i que es va allargar força més enllà dels seixanta minuts anunciats –dos bisos inclosos. ¿Però quin valent posaria límits –en aquest cas, fronteres– a la creativitat de tres artistes als quals somriu la inspiració?
Malgrat la component d’improvisació i el fet que els dos músics es coneixien prèviament, la cita s’havia assajat i preparat durant dos mesos, si més no per acordar tonalitats, dinàmiques o fragments de diàleg. Així, se sabia que el discurs visitaria pàgines cèlebres com El clavecí ben temperat, les Variacions Goldberg, el cèlebre coral de la Passió segons sant Mateu i que cadascun dels intèrprets tindria moments de protagonisme en solitari. Cadascun dels dos, així mateix, havia compost expressament una Fuga a cinc veus –en el cas de Juan de la Rubia– i una Passacaglia –obra de Marco Mezquida–, i tots dos, amb els peus descalços, van visitar sense manies l’instrument en el qual no es mostren habitualment en públic. Dos talents especialment dotats per a un exercici com aquest no només es van sumar, sinó que es van multiplicar, dalt de l’escenari.
Simultàniament, Alba G. Corral, l’artista visual convidada a la temporada del Palau, s’estrenava “dibuixant” en directe la sala modernista, un espai del qual ja havia advertit que li deixava pocs espais buits per ocupar. Potser per això l’escenari s’havia folrat d’una tela blanca que convertia tot l’espai emmarcat per l’embocadura i fins a les escultures que la coronen en un immens i magnífic llenç continu. Al seu damunt, amb la sala a les fosques –excepte la claraboia del sostre, que lluïa més que mai–, va anar projectant camins de llum que convidaven a recórrer alguns dels detalls d’uns murs inescrutables en la seva riquesa ornamental. Des dels negres més absoluts fins a vermells esclatants, Corral va sumar la seva imaginació desbordant a la d’aquells que, fa més de cent anys, van crear un espai màgic i oníric.
Tal com prometia el títol de la vetllada –“Bach & forward”–, el concert, en definitiva, va actualitzar el compositor barroc a l’única sala on, pels motius ja adduïts a l’inici, l’experiència podia adquirir plenament el seu sentit. Per això cal felicitar molt efusivament la Direcció artística del Palau de la Música, per la inesgotable habilitat que demostra a l’hora de concebre continguts atractius i innovadors, que tinguin en compte tots els elements. Programar un concert no és tan sols proposar un repertori i saber escollir l’intèrpret més adient: també comporta reflexionar, arriscar-se i si s’escau –com és el cas– fer l’ullet a la pròpia història. I quan tots els factors de l’equació encaixen, com en un vestit fet a mida, l’efecte és una festa per als sentits. Enhorabona!
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
