NADAL AL PALAU. Homenatge a Morricone & Rota. Andrea Martí, Marta Cordomí, Salvador Vidal, Sergi Raya. Coral Cantiga i Coral Sinera. Orquestra Simfònica del Vallès. Rubén Gimeno, director. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE DESEMBRE DE 2023.
La prova no podia fallar. Els ingredients eren infal·libles. D’una banda, un repertori incommensurable: una selecció de temes trets d’algunes de les bandes sonores més conegudes dels compositors italians Nino Rota i Ennio Morricone, i de l’altra, una formació de gala, amb prop de cent cinquanta persones que ben bé no cabien damunt l’escenari del Palau de la Música, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i les corals Cantiga i Sinera protagonitzant un espectacle que, com no podia ser d’altra manera, va omplir de públic el recinte modernista.
Per situar-nos en el context oportú, caldria dir que, a parer meu, els autors de les músiques que han satisfet i fins i tot han fet desbordar la nostra imaginació i la nostra capacitat d’emoció amb les partitures que han acompanyat, i fins i tot protagonitzat, grans pel·lícules i grans obres del teatre musical, han esdevingut els compositors clàssics dels nostres temps. De vegades, amb temes que ens remeten als focs d’encenalls més artificiosos i cridaners, com és el cas de nombrosos artistes nord-americans –John Williams, sense anar més lluny–, i, en altres ocasions, amb peces que per si soles ja criden l’atenció més enllà de les imatges que complementen, perquè en poden viure independentment. Aquest és el cas dels compositors europeus que ens ocupen.
L’OSV ha vist molt clara aquesta opció, i com que no deixa de treballar a la recerca de nous públics, no ha dubtat a adaptar un seguit de peces dels esmentats Rota i Morricone amb la garantia de l’èxit assegurat. I així ho ha fet amb una superproducció on, segons la meva modesta opinió, només sobrava un narrador –que, a més, incomprensiblement, s’expressava en castellà– que no hi aportava res, ja que, com he dit, les músiques s’expliquen per si soles, fins i tot sense necessitat de fotos com les que il·lustraven una pantalla damunt l’atapeït escenari.
Sigui com sigui, la música va guanyar la batalla, i les melodies que ja formen part de la nostra memòria més intima, i també col·lectiva, van reviure amb millor o pitjor fortuna, tot i que de vegades eren reduïdes a medleys esquitxats per la veu de l’esmentat narrador. Sincerament, hauria sigut millor escoltar els temes sencers sense interrupcions més aviat gratuïtes. Això no obstant, cal treure’s el barret davant la interpretació de grans obres, com el definitiu “L’estasi dell’oro”, pertanyent a El bo, el lleig i el dolent –Sergio Leone, 1966–, la tendra composició que ens presentava Claudia Cardinale, o el memorable “Man with a harmonica” de Fins que li va arribar l’hora –Sergio Leone, 1968– o la inoblidable “Gabriel’s oboe” inclosa a La missió –Roland Joffé, 1986–, això pel que a Morricone; i la fabulosa sintonia ballable de “Fellini 8 ½ –Federico Fellini, 1963– i el grandiós vals d’El padrí –Francis Ford Coppola, 1972. Pel que fa al capítol d’adaptacions fallides, amb una n’hi ha prou, perquè és prou significativa: la música de capçalera d’El bo, el lleig i el dolent no va ser gens reeixida, amb uns “Ua, ua, ua” massa tímids i un xiulet d’aficionat que se’l podien haver estalviat.
Aquest espectacle –que, malgrat aquest petit defecte, no deixa de ser el resultat de l’aplicació d’una bona fórmula magistral– es podrà tornar a veure els propers dies 4 i 7 de gener al mateix Palau de la Música.
