PALAU 100. Jan Lisiecki, piano. Orquestra Simfònica de Viena. Omer Meir Wellber, director. Mozart: Concert per a piano núm. 21, KV 467. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE NOVEMBRE DE 2022.
Amb un sold out, el públic barceloní va rebre i ovacionar l’Orquestra Simfònica de Viena dirigida per l’israelià Omer Mier Vellber en la seva visita, amb un programa integrat per obres de repertori extremament contrastades: el Concert per a piano i orquestra núm. 21 KV 467 de Mozart i la Simfonia núm. 5 de Mahler. Una Cinquena de la qual hem perdut el compte de les vegades que s’haurà ofert a Catalunya durant l’any natural del 2022, tot refermant el que fa prop de dos mesos apuntava una periodista en un reportatge: els principals cicles de concerts barcelonins havien apostat per començar amb les obres del mateix compositor. I cap, per cert, s’ha atrevit encara amb Das klagende Lied.
Al marge de rutines de programació i extraient un so clar (tot i uns violins primers lleument faltats de cohesió a l’inici), sense criteris revisionistes més enllà de les timbales, Mier Vellber va acompanyar el Concert per a piano amb una conducció cerebral per no desquadrar l’orquestra en el suport i en el diàleg amb el pianista Jan Lisiecki. Aquest va oferir un Mozart personal i suggestiu en la rítmica i l’articulació, a la recerca de línies i jocs de rubato tendents a una llibertat més prototípicament (i tòpica) romàntica de clar frenesí i sensació sincopada al tercer moviment, de recerca de poètiques schubertianes a l’“Andante” i amb una cadència accelerada al primer moviment, magistral en els detalls de pes en el joc de canell i la lleugeresa de toc als trinats. Durant tot el KV 467 va predominar en qui signa –que no coneixia l’existència d’aquest pianista canadenc– la sensació que per brillant que fos, el seu havia de ser un altre repertori tant en la rauxa com en la ultraestilització i l’elegància. I ho va corroborar amb el bis: el Nocturn op. pòstum en Do sostingut menor de Chopin, que va fregar la meravella en la transparència, l’esmorteïment basat en el joc de pedal i el toc suau de canell gràcies a una digitació acaronadora que extreia una sonoritat deliqüescent i tècnicament calibradíssima en dinàmiques mezzoforte, piano i pianíssim; així com en el sosteniment perllongat dels arpegis i les smorzature del fraseig. Més enllà de la innegable lliçó musical, va ser un bon ganxo promocional d’un dels seus enregistraments per a Deutsche Grammophon que es podien adquirir al vestíbul del Palau.
Tot plegat feia intuir que la Simfonia, una de les baules de presentació de la gira que el director i l’orquestra estan fent per Europa, seria l’obra més treballada. Amb les trompes ubicades a la seva dreta, violes en posició antifonal als violins, Omer Meir va abordar-la en una execució molt ben planificada, amb temps generalment moguts, sense mecanicitat i amb coneixement dels elements bàsics del llenguatge mahlerià: rubato, contrastos acusats, densitat de la texturació, relacions entre blocs, respiració rítmica i inflexions en el fraseig. Ho va demostrar l’“Scherzo”, qualitatiu en els solos instrumentals i idiomàtic en l’oposició entre el ländler i el vals: el primer, genèricament més rústic; i el segon, amb un matís estilitzat en ritme i fraseig més lligat. I específicament al trio i a la reexposició del trio.
En la mateixa línia, cal destacar la “Trauermarsch”, tant expositiva com explosiva, molt ben resolta en el passatge elegíac abans del final de moviment, clos amb el suspensiu pizzicati i sense tutti bombàstics o gratuïtament aclaparadors. I també, detalls magistrals, com el solipsista passatge dels violoncels en la segona exposició de la marxa elegíaca quan canten sols la reaparició del tema principal al desenvolupament (vint-i-cinc compassos abans del número 12) en un segon moviment enèrgic, correcte, tot i que sense el monumentalisme de les veritats còsmiques, del deliri, l’agonia i l’èxtasi. En part per una exposició del coral un pèl marcial i sense el durchbruch auràtic i catàrtic que requereix la indicació “pesante” demanada per Mahler, especialment al clímax de la Simfonia al cinquè moviment; i una coda enfocada com una stretta a la manera de divertiment, més com una entretinguda pachanga conclusiva que com la riallada realista que posterga la visió idealista. Quelcom que encaixava amb les polques Trisch-Trasch i Sota llamps i trons de Strauss fill, magistralment interpretats amb riquesa tímbrica i trempera rítmica.
Una Simfonia que, recordem-ho, és un calibrador idoni de l’estat de les orquestres, per la riquesa de recursos a tots nivells: des de la texturació als estils musicals passant pel protagonisme atorgat a totes les famílies instrumentals. I aquí, al marge de les fustes, la corda mereix un reconeixement global. I també específic per l’“Adagietto”: introspectiu, sensual, càlid i seriós, sense recórrer al tòpic de concebre’l amb sonoritats cambrístiques, ni evident caràcter de serenata. Va sonar amarat de pathos, amb graduats canvis de color i una fluència melòdica rodona en les combinacions de cordes, sense exageració en els portamenti.
En resum, Omer Meier és un director d’expressivitat continguda tot i un gest de batuda alta i braç estès amunt en alguns tutti, tot recreant una posició corporal que recorda la d’Iván Fischer. És obvi que tècnicament sap resoldre les transicions en la difícil texturació, com la progressiva construcció a partir de seccions líriques i fugades del cinquè moviment; i els jocs de tensions basculants o els constants canvis d’harmonia de moviments, com el segon. Sap deixar parlar i fer cantar la música amb uns tempi moderats en un enfocament presidit per l’equilibri, l’ordre i la lògica; sense caure en una objectivitat o racionalitat que impedeixi dosis de sensualitat i fregar cotes quasi divines com a l’“Adagietto”, el moment més memorable de tot el llarg concert i que va haver de reemprendre’s per la interrupció d’un mòbil. Un nou problema de pedagogia amb el públic. O potser, com deia un altre comentarista, d’inadequació de programes de mà només consultables a través del mòbil.
Per cert, per pedagogia i de la bona, la de la sessió prèvia al cicle Parlem de Música, que va obtenir una alta assistència i va despertar entusiasme, gràcies a l’encertat fil narratiu –també present a les notes del programa– i substància musical que posen en relleu les diferències amb altres divulgadores que han visitat el mateix cicle. Perquè la flautista, divulgadora i professora Sofia Martínez Villar és, sense reserves, una de les docents musicals més competents de l’ensenyament actual a Catalunya.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
