PALAU 100. Gustav Mahler Jugendorchester. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Chen Reiss, soprano. Christa Meyer, contralt. Dir.: Jonathan Nott. Simfonia núm. 2, “Ressurrecció” de Gustav Mahler. PALAU DE LA MÚSICA. 12 D’ABRIL DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Existeix una creença errònia segons la qual les orquestres juvenils són orquestres necessàriament de menor qualitat que les orquestres professionals. Aquesta sentència que està ben lluny de poder ser un aforisme, obvia alguns condicionants que fan de les orquestres juvenils –i el paradigma màxim en seria aquesta que centra aquí la nostra atenció– molt més que una orquestra juvenil, valgui la redundant i equívoca incongruència.
Partint de la base que les orquestres juvenils concentren una dosi desfermada d’entusiasme, il·lusió, energia i amor per la música, a això cal afegir que els seus membres mostren una devoció i lleialtat absolutes al líder que els condueix, fets que contribueixen a la bona consecució d’una interpretació musical; ara bé, si tant el líder com els seguidors tenen una alta qualitat musical.
En casos com el de l’orquestra que motiva la nostra reflexió, la Gustav Mahler Jugendorchester, tots aquests elements acabats d’esmentar conflueixen en una amalgama a la qual cal sumar el component d’excel·lència musical que mostren els integrants. Al capdavall, tots els joves que participen en aquesta orquestra fundada fa gairebé trenta anys per l’enyorat Claudio Abbado estan en aquella difícil transició entre la finalització dels estudis acadèmics i la professionalització, amb l’agreujant d’haver passat una selecta prova de caire internacional per formar part de la formació. La Gustav Mahler Jugendorchester, doncs, està formada pels millors joves professionals de tot Europa, que aporten a la formació tota la il·lusió de la joventut, la saviesa de l’esforç i l’energia proteica de l’entusiasme consubstancial a la seva edat. Som, doncs, davant de la millor orquestra juvenil d’Europa.
El director anglès Jonathan Nott porta anys col·laborant amb aquesta orquestra i, per tant, coneix molt bé els ingredients d’una fórmula que funciona –permetin-me el joc de paraules– com un Fórmula 1. Així, no és estrany que la seva versió de la Simfonia núm. 2 de Gustav Mahler fos d’aquelles que et despentinen en arrencar, et mantenen en taquicàrdia al llarg de la “cursa” i finalitzen amb un esclat d’emoció difícil de controlar.
Més enllà de la visió externa del concert, la lectura que orquestra i director van oferir de la Simfonia núm. 2 de Mahler, també coneguda com a Simfonia Resurrecció, va permetre endinsar-se en la lectura significativa de l’obra, la que fa que sigui coneguda amb aquest sobrenom. Nott va encarar el primer moviment, “Allegro maestoso” –en la primera versió al marge de la simfonia conegut com a Totenfeier (Ritus fúnebres)– amb una lectura sobreexcitada i gairebé furiosa que fins i tot va fer desequilibrar un dels contrabaixos a l’inici de l’obra. Per a alguns, la lectura d’aquest Totenfeier podia semblar excessivament vehement, però en les mans d’uns músics tan joves, la comprensió d’un fet tan aparentment llunyà a la seva realitat –la mort– pot esdevenir tan impossible com esfereïdora. ¿I no és això precisament el que provocava a Mahler el seu plantejament sobre la mort? Màgics van ser els moments tenebrosos, amb una secció de violes superior abans del primer i enganyós finale del moviment, en què Nott va saber conduir la tensió amb una fibra de gran flexibilitat, tot donant pas a una represa del tema inicial a mode de coda en què la influència de Wagner es fa palesa en el dolcíssim tema melòdic de la corda que tant recorda el viatge pel Rin de Siegfried.
El ländler de l’“Andante moderato” i el pseudo-scherzando que suposa el tercer moviment, basat en la satírica cançó sobre text dels Knaben Wunderhorn, “Des Antonius von Padua Fischpredigt” (El sermó de sant Antoni de Pàdua als peixos), són ben bé com un intent de burlar la mort i la seva encara no coneguda transcendència. El ländler tan típic i propi de l’Àustria en què va fer-se home Mahler és en realitat un locus amoenus fictici, un lloc ideal –quina delícia els violoncels de la Gustav Mahler Jugendorchester!– que ben aviat s’enfosqueix i es torna sardònic (els pizzicatos de corda, arpa i flautes) per recordar-nos que l’ideal no és etern. El tercer moviment entra en l’àmbit de la sàtira amb el tema d’aquesta cançó juganera del recull Des Knaben Wunderhorn que, en realitat, ens mostra la indiferència dels homes davant el missatge de Déu mitjançant la metàfora dels peixos incrèduls. Un avís a navegants abans de l’arribada del Judici Final –les trompetes de final del moviment–, que afortunadament per a Mahler es resol amb un cant d’esperança: “Vingué un angelet i em volgué rebutjar. Ah no, no em vaig deixar rebutjar. Jo sóc de Déu i a Déu vull retornar!” (Urlicht, llum originària), promesa de restitució malgrat les penúries de la vida mundana. Aquest quart moviment, brevíssim, que aquí comptà amb la veu un pèl dura però ben conduïda de Christa Mayer, dóna pas al magne cinquè moviment, en què sembla que les portes del Paradís s’obrin en el Judici Final. El camí és llarg i penós; per això, no tots hi arriben, però els escollits veuen per fi les portes del cel obertes, que deixa pas a la llum que ha d’il·luminar els justos en el seu camí cap a Déu. És llavors quan amb un fil de veu, com si la veu sonés des de lluny, fa aparició el cor per cantar les paraules de Friedrich Klopstock “Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs, cor meu, en un instant! Tot el que has sofert et portarà cap a Déu!” Gustav Mahler sap crear aquest clima a la perfecció, i en la seva interpretació a Barcelona, les veus de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música situades a les galeries d’orgue del Palau van resultar molt efectives en l’execució, bo i mantenint la tensió inicial i creixent en energia conforme ho requerien partitura i director. Chen Reiss, soprano, va saber empastar amb el cor amb una veu rodona i bonica i cal dir que la seva corba de bona esperança afegia encara un més gran sentit de transcendència a les seves paraules. La terrenalitat dels primers moviments i de l’explosió sonora a què convida Mahler, es veien encara més corroborats per la temporalitat i naturalesa d’un fet tan natural com és la gestació d’un nou ésser humà. Si la lectura de Jonathan Nott havia accentuat el caràcter físic, gairebé escultòric de la partitura de Mahler, en el darrer moviment Nott va fer surar per l’aire les veus dels cors i les solistes, en una música que eleva totes les ànimes.
L’energia que s’havia anat gestant al llarg de la interpretació eclosionà en aquest darrer moviment amb una sobredosi acústica en què cap dels músics, ni tampoc el director, aplicà mesures de control. El doll de sonoritat desbocada era tal, que difícilment es podien controlar les emocions. Així, no estranyà veure nombroses llàgrimes als ulls dels músics de l’orquestra en acabar el concert, que suposava el darrer d’una gira de la Gustav Mahler Jugendorchester de més de dues setmanes per tot Europa. La imatge insòlita de veure tots els músics –més de cent!– joves abraçant-se entre ells, un per un, mentre s’anava buidant la sala, feia pensar que la música certament és molt humana, però també molt espiritual, perquè toca tant els sentits com el cor dels qui la reben amb puresa i sense prejudicis. I en aquells moments, un fins i tot pot creure en les promeses de Déu.
