POLIUTO de Gaetano Donizetti (versió de concert). Llibret de Salvatore Cammarano. Gregory Kunde. Sondra Radvanovsky. Gabriele Viviani. Alejandro del Cerro. Rubén Amoretti. Josep Fadó. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Daniele Callegari. LICEU. 10 DE GENER DE 2018.
Per Xavier Pujol
Compartint escenari amb L’elisir d’amore, que aquests mateixos dies s’està representant al Teatre, una altra òpera de Donizetti va arribar al Liceu després de més de quaranta anys d’absència: Poliuto, una obra de plena maduresa del compositor de Bèrgam posterior a L’elisir i posterior, també, a la cèlebre Lucia di Lammermoor.
El nucli dramàtic de l’obra és l’habitual: el tenor empaita la soprano, el baríton empaita la soprano i, en aquest cas, fins i tot el baix, certament amb poc èxit, també empaita la soprano. Tot això ve servit en una bonica ambientació de romans dels de casc lluent i faldilleta curta i cristians primerencs freturosos de ser cruspits pels lleons. Al final, el baríton envia el tenor als lleons, la soprano experimenta una sobtada conversió i en un rampell heroic decideix que també vol experimentar l’èxtasi del martiri i s’apunta, entusiasta, a la festa dels lleons. El baríton i el baix es queden amb un pam de nas, com gairebé sempre, i els lleons, ben contents.
Tot esperant que La Fura dels Baus decideixi fer una nova versió escènica d’un argument tan sucós, el Liceu ens va oferir aquest Poliuto en una endreçada versió de concert amb cantants però sense lleons. Malgrat l’esquifit argument, el drama, des d’un punt de vista estrictament teatral, és prou potent, amb personatges ben dibuixats i conflictes dramàtics intensos presentats amb eficàcia per una música madura, bellíssima, enquadrada dins dels cànons estètics del belcantisme més tardà i posada en partitura per un artista amb moltíssim ofici. Cantar la part de tenor, de soprano o de baríton d’aquesta òpera que tant estimava la Callas no és cap broma, perquè les parts vocals són d’altíssima exigència.
El Liceu va assegurar que tot quedés ben lligat posant en la direcció un entès en assumptes belcantistes com és Daniele Callegari, que se’n va sortir prou bé i es va proveir d’un parell d’estrelles per a la part de tenor i de soprano, Gregory Kunde fent de Poliuto i Sondra Radvanovsky en el paper de Paolina; els altres eren més o menys una incògnita. La sorpresa va ser que els que no eren estrelles també van resultar majoritàriament bons o molt bons. El Teatre havia escollit bé.
Kunde i Radvanovsky van brillar, tal com s’esperava. Bellesa de so, bellesa de línia i fraseig, aguts clars (gairebé tots) i ben col·locats i projecció vocal de primera. Al final potser va ser més aplaudida ella que ell, però en qualsevol cas tots dos van estar a l’altura del que s’esperava. Es van comprometre a fons en les àries, però també van estar valents i activament participatius en els nombrosos concertants, especialment en l’espectacular sextet del final del segon acte.
Gabriele Viviani, conegut al Teatre només per una Traviata de fa tres temporades, té una veu de baríton extensa, potent i timbrada; el cant no sempre és prou polit d’estil i d’elegància. Fent de Severo, el procònsol romà antagonista de Poliuto, va obtenir un èxit considerable. El tenor santanderí Alejandro del Cerro, debutant al Teatre, amb un cant segur, fàcil i bonic, va agradar molt en el paper de Nearco, amic de Poliuto, un paper secundari que ell va aconseguir fer brillar.
El baix burgalès Rubén Amoretti va estar bé en el paper de Callistene, el sinistre i intrigant sacerdot de Júpiter, un “dolent” de catàleg, integral, monolític. Correcte Josep Fadó en el personatge anecdòtic de Felice, el pare de la soprano. Les intervencions del cor, que en aquesta òpera són nombroses i llargues, van ser ben resoltes i l’orquestra va oferir un so bo, per bé que, com passa gairebé sempre que puja del fossat a l’escenari, en alguns moments va resultar massa fort per concertar correctament amb les veus.
