JOVE ORQUESTRA NACIONAL DE CATALUNYA. Concert de Nadal. Obres de C. Ph. E. Bach, W. A. Mozart, J. C. Bach i L. van Beethoven. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 30 DE DESEMBRE DE 2013.
Per Jacobo Zabalo
Una idea excel·lent, la de prescindir de director, cap visible i autoritat màxima en escena, i optar per una formació orquestral més reduïda per tal d’oferir versions cambrístiques, tot compartint l’enorme responsabilitat d’aquesta tasca amb uns infiltrats de luxe. En efecte, professors vinguts de conjunts de referència tan consolidats com la Chamber Orchestra of Europe o la Mahler Chamber Orchestra van seure al costat dels membres de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya per dinamitzar la interpretació. Sense ells els resultats haurien estat, per descomptat, satisfactoris –els joves músics ho han demostrat en altres ocasions–, però amb ells ocupant posicions tan sensibles com la de primer violí (Matilda Kaul a la primera part, Fredrik Paulsson a la segona), les versions de les simfonies de Mozart i Beethoven programades en aquest concert de Nadal, a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori, van resultar apassionants.
Deixant de banda la primera obra interpretada, la Simfonia H. 658 en Si bemoll major de Carl Philip Emanuel Bach (partitura poc lluïda, en què les cordes es van trobar massa exposades d’inici), la primera part ens va deixar una Júpiter memorable. Aquest mateix mes, també a L’Auditori, havíem pogut apreciar una versió equilibrada, obstinadament precisa i un punt insulsa de la mateixa simfonia mozartiana, oferta per la Simfònica de Viena. Curiós –o, millor, realment instructiu– poder constatar una diferència de criteri tan abismal: molt reduïda en efectius, la JONC va optar per tocar dempeus. Aposta arriscada, que tanmateix va fer possible una més gran flexibilitat i una meravellosa atenció als canvis de ritme, tot posant en relleu els nombrosos detalls que atresora l’últim i més gran monument simfònic de Wolfgang Amadeus Mozart. La rotunda modernitat del salzburguès, massa complicat per als seus coetanis –per més que avui això a molts sembli incomprensible– no deixa d’incloure passatges galants, quasi autoparòdics, en què la indicació més adient semblaria la de danzabile. La JONC, liderada pels professors, va captar i executar perfectament –en la seva vertadera complexitat– l’esperit mozartià. Els instruments de vent van mostrar un nivell excepcional, en aquest format més participatiu (difícil no pensar en la dansa perpètua dels fagots, l’alarmant eficàcia dels oboès i una maduresa, la de la jove flautista Laia Albinyana, que ha de ser esmentada). Tot i format en bona part per familiars dels intèrprets i companys, el públic va entendre el caràcter extraordinari de la interpretació, molt vivaç des de les cordes –en consonància amb la indicació de l’“Allegro” inicial–, que es va recompensar amb aplaudiments ben sonors en acabar el primer moviment.
La segona part va suposar el canvi total del planter –llavors assegut, d’acord amb l’esperit de les obres programades–, cosa que a penes va fer disminuir les intencions interpretatives. El lideratge del nou concertino va ser contundent, seguint la dinàmica autoafirmativa que es desprenia d’aquella obra epigonal, la Simfonia Júpiter. Si Mozart semblava tancar un cicle personal i d’època, la Quarta Simfonia de Beethoven (plat fort de la segona meitat, després de sentir una interessant peça del Bach que Mozart freqüentà, Johann Christian) és una obra que pertany a una concepció artística que contrasta amb la del segle XVIII. Cert que és llavors quan es posaren les bases per a l’emancipació de l’individu, però les plasmacions artístiques més notables en aquest sentit, que alhora deixen entreveure les limitacions (o les ombres) del projecte il·lustrat, proliferen en l’àmbit musical amb Beethoven. Si de cas, la seva Tercera Simfonia –com se sap, originalment dedicada a Napoleó (que el va decebre en coronar-se a si mateix “emperador”, el 1804)– pot servir per marcar el límit, el començament d’un nou règim en què les aspiracions de l’individu en tant que creador no queden satisfetes ja per la tradició o per algun tipus de dogma transcendent. Friedrich Hölderlin, que nasqué el mateix any que Beethoven, va ser un dels poetes més sensibles a aquesta nova situació, que celebrà i patí en la mateixa mesura. Però tornant ja a la Quarta, confesso –bé que a títol personal i amb absoluta modèstia– estar en desacord amb tants erudits que repeteixen, com un mantra, que es tracta d’una simfonia menor, a anys llum de la Cinquena o fins i tot de les seves millors composicions. Una fama que es demostra poc justificada quan un fa l’esforç gratificant d’escoltar i escoltar, sense prejudicis, alguns dels millors enregistraments disponibles, i tracta de sentir allò que es comunica sense paraules ni formulismes (entre les versions en directe, per esmentar-ne només una, s’hauria de tenir present la de Carlos Kleiber amb la Bayerisches Staatsorchester).
Precisament en l’esforç extramusical d’imaginar allò inimaginable i trobar les paraules –això, molt més problemàtic–, Robert Schumann considerà la Quarta de Beethoven com una “esvelta donzella grega entre dos gegants nòrdics” (les simfonies Tercera i Cinquena), consideració que, estranya com pugui sonar –o perfectament lògica, si pensem en la genial estranyesa del mateix Schumann–, potser sembla escaure millor a les simfonies Primera o Vuitena. Com van demostrar els músics de la JONC, la Quarta és una obra summament apassionada, amb nombrosos arravataments, vacil·lacions retòriques, fragments que semblen inconnexos en primera instància però que aviat es demostren partícips d’un ordre superior, d’una coherència que ha deixat l’esperit del Classicisme enrere i que apunta descaradament al futur. De fet, insistint en la paradoxa, podria semblar per tot això la més schumanniana de les simfonies de Beethoven. Una obra inspirada, violenta i en absolut complaent. Tampoc per als músics, que es veuen molt exigits, portats sovint al límit i de la forma més abrupta. En aquest sentit, els professors i membres de la JONC van donar el millor de si, com havien fet els seus companys en el curs de la interpretació de la Júpiter. Amb una seriositat notable i sense perdre el necessari punt lúdic (complicitat entre seccions o companys de faristol en cerca d’una entesa profunda, natural), es va generar una d’aquelles –avui dia– estranyes situacions. Una situació joiosa que ens dóna raons per a l’optimisme.
El vell Kierkegaard segurament no tingué raó en moltes coses, però es va avançar amb encert al nostre temps en diagnosticar la gravetat de la manca de passió en els seus contemporanis. Sense passió (que a vegades, en efecte, comporta una dosi de patiment) no hi ha creixement personal ni, per tant, èxit. Acostumats com estem a viure en el regne de la immediatesa, instal·lats en l’obligatorietat de desitjar i complir amb una demanda tan constant com superficial, s’agraeix –és un regal impagable– de comprovar que encara hi ha passió vertadera, i possibilitats per fer quelcom positiu amb aquest impuls, per molt maltractada que actualment –excepcions a part– estigui la formació artística de l’individu. No podem obviar, així, la tasca dels mestres. Ens agradi o no, ser mestre no consisteix només a transmetre continguts. Implica assumir una posició personal i donar-se en el procés. L’ensenyament només pren cos en qui està en disposició d’aprendre quan aquest percep una coherència sense fissures en el mestre, o almenys un lliurament genuí. Aquesta passió, espiritual o no, ens porta a un altre lloc. Intuïm que la plenitud també pot ser en nosaltres.
