PALAU 100. Patricia Kopatchinskaja, violí. Orfeó Català (Pablo Larraz, director). Orquestra Simfònica de Bamberg. Jakub Hruša, director. A. Pärt: Berliner Messe. I. Stravinsky: Concert per a violí en Re major. A. Dvořák: Simfonia núm. 9, “del Nou Món”. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE GENER DE 2023.
La gira d’aquest gener de l’Orquestra Simfònica de Bamberg per Madrid, Tenerife, València i Saragossa, entre d’altres, ha fet escala a Barcelona per oferir-nos un concert memorable que va culminar amb una interpretació apoteòsica de la Simfonia del Nou Món de Dvořák. Un programa perfectament concebut, amb diferents protagonistes i que amb un ordre cronològic invers va permetre admirar el treball de l’Orfeó Català amb la compromesa Berliner Messe d’Arvo Pärt, la violinista Patricia Kopatchinskaja amb el Concert en Re major d’Igor Stravinsky i una versió inoblidable de la Novena de Dvořák sota la batuta de Jakub Hruša, que ha estat invitat en diferents temporades de l’OBC i que el proper 2025 ocuparà el càrrec de director musical de la Royal Opera House de Londres.
El concert s’iniciava amb l’Orquestra de Bamberg i l’Orfeó Català, que interpretava per primera vegada la compromesa Berliner Messe de Pärt. La música del compositor estonià, basada en un moviment dels graus tonals de l’escala sempre proper als moviments conjunts, d’aire meditatiu i profundament reflexiu, amb els sons de campana –tintinnabuli– que provoquen unes ressonàncies harmòniques evocadores, confegeix un llenguatge paradoxal tan simple i complex alhora que se’n desprèn qualsevol superficialitat i que en manté només l’essència per cercar una espiritualitat que sembla també evocar les paraules de sant Joan de la Creu, “la música callada, la soledad sonora”, de sublim inspiració per a Mompou. Afinació, puresa de línies i complexitat tonal avançaven des del “Kyrie” fins a l’“Agnus Dei” en una interpretació en què l’Orfeó Català va anar in crescendo i trobant a poc a poc aquella precisió en la conjunció que creava una atmosfera colpidora per la puresa en la creació dels efectes de subtil bellesa mística que demana la partitura. Davant un Palau ple a vessar, l’Orfeó va propiciar-nos moments esplèndids en el “Gloria” i en el “Credo” –del tot ajustat en la complexa afinació– dialogant amb les sensacionals cordes de l’Orquestra de Bamberg i imbuint-nos dins el minimalisme sacre, segell identificatiu del compositor estonià.
Un inici que ens va apropar al Concert per a violí d’Igor Stravinsky que, malgrat tenir referències discogràfiques immillorables, en comptades ocasions podem escoltar a les nostres latituds. Precisament la versió dirigida pel propi Stravinsky amb Itzhak Stern al violí editada l’any 1961 ha estat referència per la vehemència, per la sonoritat punyent, per la fluctuació de colors, pels contrastos; després van aparèixer versions a càrrec de Perlman, Mutter, Vengerov, Mullova… i per descomptat Patricia Kopatchinskaja, sota direcció de Jurowski, que l’ha convertit en referent ineludible en parlar del Concert. La violinista moldava va aparèixer descalça i amb el vistós vestit que ja va portar, entre altres ocasions, en l’enregistrament amb Orozco-Estrada i la Simfònica de la Ràdio de Frankfurt (Youtube, 2014) i que, com l’agència de la pròpia artista detalla, “està inspirat en un disseny de Larionov del ballet Chout de Prokófiev per als Ballets Russos de París”. Kopatchinskaja va tornar a mostrar aquella força, atreviment i sonoritats que, lluny de tota meditació, resultaven explosius i màgics. Tot era color i vehemència, imaginació i magnetisme. Sonoritats explosives recolzades en una tècnica de gran perfecció ens proposaven una lectura imaginativa, vehement, incisiva, molt propera a aquell ideal que el mateix Stravinsky va mostrar en l’enregistrament amb Stern. Una imaginativa cadenza basada en el Concert amb l’acompanyament del concertino de l’orquestra va culminar una actuació radiant, mordaç, amb humor i un pathos que ens va guiar per aquesta sensacional lectura de Kopatchinskaja i una sensacional Orquestra de Bamberg. Escoltar de nou al Palau el proper mes de juny Kopatchinskaja amb Fazil Say serà una cita ineludible.
La Simfònica de Bamberg és una orquestra d’una perfecció mil·limètrica. Només cal veure l’actitud dels seus professors, la plena implicació inclús en els moments en què han d’estar en silenci, en què no perden detall de la partitura, sempre amb un ull posat al cap de secció o al director. No hi ha distracció que valgui; només implicació absoluta i entrega envers l’obra que interpreten, coneixedors a més que són un referent al panorama simfònic europeu. Jakub Hruša coneix l’equip de música que té davant seu i el que pot demanar a una formació de so plenament conjuntat, d’afinació perfecta, que no admet cap marge d’error ni al metall, ni al vent, ni, és clar, a les cordes. I per això va proposar un Dvořák portat a l’extrem de colors i efectes; pianissimi d’una subtilitat bellíssima, fortalesa tímbrica majestuosa, tempi que malgrat la vivacitat no privaven de copsar un mar de matisos que queden ofuscats en altres versions. La direcció buscava l’emotivitat dels seus celebèrrims temes melòdics, un romanticisme expressiu d’una bellesa plàstica impactant. Aquell color centreeuropeu de les grans versions de la Simfonia núm. 9 que ens llegaren Neumann o també Karajan emanava en el decurs d’una versió onírica, que ens feia redescobrir –malgrat que tot melòman en coneix fins al detall més recòndit– uns colors que només la màgia de la música en directe pot obtenir. Els inacabables aplaudiments tingueren com a recompensa un fragment de la Suite americana del propi Antonín Dvořák.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
