FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Ballet Ailey II. Coreografies de Jean Emile, Jamar Roberts, Ray Mercer i Alvin Ailey. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 16 DE JULIOL DE 2016.
Per Jaume Comellas
El pas pel Festival Castell de Peralada del Ballet Ailey II ha comportat un agraïble terratrèmol d’energia i de vitalitat. Sense pretendre escriure frases per a la història, tots estarem d’acord que una de les realitats de les quals val més la pena enamorar-se és de la vida. Des d’aquest apriorisme elemental, podem afirmar que la companyia de ballet Ailey II, i per descomptat tots els seus components, són autèntics enamorats de la vida; o més ben dit de la vida dansant; de l’altra, qui ho sap. I en elemental conseqüència van aconseguir que els assistents a la seva exhibició acabéssim enamorats de la seva aportació, del seu treball i, en definitiva, del seu enamorament dansant.
D’antuvi Ailey II és la companyia, tal com indica el nom, “segona”, no principal del ballet que va crear l’any 1958 Alvin Ailey. Una companyia en principi destinada a la formació i integració professional de joves ballarins de raça negra, encara que aquí hi havia dues ballarines blanques, que ens ha arribat en un conjunt reduït de dotze membres. Però aquesta condició formal de segon equip amb prou feines es va fer evident damunt l’escenari, perquè el seu treball és d’una categoria remarcable. Els seus components són ballarins competentíssims, amb una tècnica segura mostrada damunt el privilegi d’uns cossos que es troben en el moment de més plenitud física. Naturalment, aquesta circumstància lliga amb el que s’ha exposat al principi de la càrrega d’energia que projecta la seva actuació.
Però circumscriure l’aportació d’aquesta companyia exclusivament a aquest atribut resulta reduccionista, ja que hi ha molt més que això: hi ha unes coreografies brillants, un sentit del ritme abassegador, una elegància espontània i hi ha finalment quelcom personal i propi que de ben segur té a veure amb el component racial. No em posaré ara en la condició de racista de la raça blanca, però sembla versemblant que aquelles coreografies en mans d’un bon conjunt de ballarins blancs oferirien uns resultats diferents: que no vol pas dir pitjors ni millors.
El programa, encara que distribuït en tres parts, formalment incloïa dos moments de la història de la companyia. Les dues primeres, bastides damunt coreografies actuals, del 2015, van oferir-nos un món formalment no convencional però tampoc rupturista, en un vademècum variat de conjunts: pas de dos, trios, solos i conjunts, basat en música d’estètica contemporània, confegida en part segons exigència dels mateixos coreògrafs, amb força electrònica; amb la seva intensitat rítmica va esdevenir suport funcional ideal per omplir l’escenari de plenitud, de goig i de joia de viure. La tercera part, o estèticament la segona, va oferir la que ha esdevingut la coreografia de referència de la companyia creada deu anys abans que el nou rebroll. Amb més de mig segle d’existència, Revelations és un treball amb un deix inevitablement clàssic, confegit sobre músiques que cavalquen entre el gòspel i el jazz, que per això afavoreixen la identificació amb aquell component racial al qual m’he referit. La coreografia és fins a un cert punt acadèmica, però d’una potència i una capacitat de dir quelcom interessant extraordinàries. Un final exultant a una presència i a una descoberta rotundament feliç.
