LIFE VICTORIA. Adriana González, soprano. Iñaki Encina, piano. Obres d’Albéniz, Obradors, Wolf-Ferrari, Dussaut, Covatti i Granados. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 10 D’OCTUBRE DE 2022.
La soprano guatemalenca Adriana González, que a Catalunya coneixíem només en la faceta operística –com a guanyadora al Concurs Viñas i amb dos rols interpretats al Liceu–, va debutar al LIFE Victoria per presentar-nos la vessant de liederista, caracteritzada per la confecció de programes originalíssims que eviten les peces i els compositors habituals del gènere.
Així, en aquesta ocasió, una de les parcel·les més desconegudes del catàleg d’Isaac Albéniz, la de les cançons, va ser l’eix a l’entorn del qual la cantant –acompanyada al piano pel seu repertorista habitual, Iñaki Encina– va trenar un recorregut que també va incloure obres d’Obradors, Wolf-Ferrari, Robert Dussaut, Hélène Covatti i Granados.
Val a dir, d’entrada, que els artistes jugaven a casa amb repertoris que dominen perquè els han estat treballant intensament fins a deixar-los enregistrats en els dos discos que tenen al mercat: el primer rescatava de l’oblit la producció del matrimoni francès Dussaut-Covatti –pares de la professora de piano d’Encina, tal com va explicar ell mateix– i el segon, més recent, recull la integral de cançons d’Albéniz.
Potser per això, González i Encina van fer gala d’una seguretat i aplom en escena envejables. Ben bé des de la primera aparició i fins al final, la soprano es va mostrar alhora feliç i emocionada i va dialogar breument amb el públic amb algunes intervencions parlades agraïdes i simpàtiques entre cançó i cançó.
La veu, carnosa i dosificada amb encert –cal tenir en compte les proporcions i la ressonància de l’espai–, es va passejar amb facilitat per tot el programa i sense defugir algun temible sobreagut, que va atacar amb saviesa i bon gust alhora, i evitant en tot moment cap tipus d’estridència. Una autèntica lliçó de cant.
Encina, per la seva banda, va contribuir-hi acompanyant amb atenció les inflexions d’una cantant amb qui és evident que l’uneix un alt grau de compenetració, tot i haver de lluitar també amb l’acústica i no poder evitar en alguns moments la superposició de plans sonors. Ell va ser també l’encarregat de presentar algunes de les peces i situar en context les cançons d’Albéniz que anaven apareixent al llarg del programa i que recorrien les diverses llengües i els diversos períodes en què les va compondre.
De fet, el recital, que havia començat amb obres de joventut i caràcter més amable i optimista, va acabar amb textos més aviat tristos i pessimistes davant la perspectiva de la mort que assetjava el compositor de Camprodon. La soprano va provar de compensar-ho amb tres de les Canciones amatorias de Granados per acabar el concert, però fins i tot la propina escollida –l’única concessió al país de procedència de González– va ser un Lamento guatemalteco sense text.
Imatge destacada: (c) Elisenda Canals – LIFE Victoria.
