CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Orquestra Simfònica Camerata XXI (secció cordes). Dir.: Xavier Puig. Obres d’Arvo Pärt i Johann Sebastian Bach. PETIT PALAU. 7 D’ABRIL DE 2013.
Per Jaume Comellas
L’aplaudiment –i el seu antònim, el blasme– és una de les parts del concert, no central, és clar, però sí irrenunciable. Amb ell hom corona el discurs de l’esdeveniment mostrant el grau de capacitat que aquest ha tingut de penetrar de manera satisfactòria –o tot el contrari– en l’espectador. Hi ha moltes maneres de realització d’aquesta parcel·la; la més sovintejada és la que es produeix de manera entusiasta instantàniament, fins i tot abans que acabi de ressonar el darrer compàs, sense deixar marge al mínim alè de respiració. Gairebé sempre es tracta d’una forma un pèl primària i irreflexiva, amb un punt de premeditació i, per tant, d’una consistència íntima discutible; i amb això no vull pas dir que en determinats casos no sigui justificat. Tot amb tot, prefereixo l’aplaudiment que es condensa en el curs d’uns segons de pathos silenciós indefinible que permet que destil·li solatge, que deixi respirar a fons l’emoció, profunda, trasbalsadora i penetrant, que ha produït el concert.
Un cicle no glamurós –però esplèndid de justificació i criteri–, un programa tampoc espectacular ni épatant i un públic no “professional” del fet concertisme van donar una lliçó d’aquesta manera ideal d’assaborir el concert tot responent a la magnífica versió del Te Deum d’Arvo Pärt. Un hom ho va agrair moltíssim.
Perquè això es produís havien de concentrar-se uns quants elements. Sense entrar en l’ordre meritocràtic, aquests van ser, d’antuvi, una obra d’una intensitat mística corprenedora. Arvo Pärt, 380 anys més jove que Johann Sebastian Bach –l’altre protagonista del programa–, és el darrer gran místic de la música, amb l’antecedent proper de Messiaen, per situar unes referències visibles. El seu llenguatge personal –que està fent escola–, juga amb un sentit de la gosadia formal molt ben calculat, molt dominat sempre al servei d’uns horitzons expressius d’una gran capacitat comunicativa. La seva música no impacta l’espectador, sinó que l’absorbeix, l’envolta i l’atrapa al bell mig d’una mena de bressol profundament embolcallador. Això es manifesta d’una manera particular en la música coral, i això ho va saber traslladar molt bé el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados; un conjunt d’un molt bon nivell de qualitat que constitueix una aportació notable –amb el mèrit afegit de ser extrabarceloní– a la florida d’excel·lents cors de cambra que viu el país. I aquí cal afegir també les virtuts de l’Orquestra Simfònica Camerata XXI, també fora del monstre capitalí, una formació que exigeix una consolidació merescuda i còmoda.
La primera part la va obrir una breu composició orquestral de Part, Collage über B-A-C-H, un homenatge al compositor alemany atractiu però sense més ambició, i la va presidir la cantata Christ lag in Todesbanden, una obra de joventut de J. S. Bach lluminosa i brillant interpretada per cor i orquestra amb un tempo lleuger, desdramatizador, molt a la cerca de la fidelitat estilística barroca pel que fa a ritme, encara que no pel que fa a gruix sonor.
Xavier Puig, no ens reca d’insistir-hi, és un director sòlid, una de les batutes catalanes més consistents, i, si se’ns permet l’expressió, més profundament musicals. Entén molt bé la música i la transmet amb una precisió en què tècnica acurada –la precisió del gest és admirable– i expressivitat es confonen en una tasca, idealment musical; i disculpeu que m’enganxi a aquest concepte que a vegades serveix per a tot, però aquí s’ha d’entendre en la seva accepció més exacta: devoció sentida pel fet “fer música”.
