TEMPORADA OBC. Kazushi Ono, director. Christian Farroni, flauta. Magdalena Barrera, arpa. Obres d’E. Aragón, W. A. Mozart i J. Brahms. L’AUDITORI. 17 DE FEBRER DE 2017.
Per Lluís Trullén
Sota la direcció musical de Kazushi Ono, l’OBC va oferir davant d’un Auditori amb una esplèndida entrada un programa que tenia nombrosos al·licients. Música de Mozart i Brahms acompanyaven la fantasia musical La flor más grande del mundo, inspirada en un conte de José Saramago que tracta de la solidaritat a nivell social. Composta l’any 2004 pel reconegut presentador televisiu i director de cinema Emilio Aragón, aquesta obra esdevé la base musical del projecte d’inclusió social Mosaico de Sonidos. L’OBC, membre de l’Asociación Española de Orquestas Sinfónicas –impulsora del projecte–, ha format part d’aquesta iniciativa que ha permès a persones amb diversitat funcional participar de manera activa als assajos i la celebració posterior del concert. Un emotiu vídeo explicatiu previ al concert va mostrar-nos tota la preparació i la relació entre els professors de l’orquestra i aquestes persones amb discapacitat. I aquesta iniciativa, tan lloable i de tant de compromís social, assolia el moment culminant amb la celebració del concert en què aquests joves han tingut l’oportunitat de tocar a L’Auditori al costat de l’OBC. Uns moments que van propiciar uns resultats molt emotius per a tots i que, amb el suport del lirisme d’una música deliciosa, avalen l’esmentat projecte Mosaico de Sonidos, digne de la lloança més gran.
El Concert per a flauta i arpa de Mozart tenia com a protagonistes Magdalena Barrera i Christian Farroni, ambdós membres de l’OBC. El Mozart més galant, melodiós, en què predomina el diàleg constant entre flauta, arpa i orquestra integren un tot que sembla funcionar com una simfonia concertant per la seva cohesió instrumental. Des de la direcció, Ono cercava una sonoritat equilibrada i dúctil, mentre que la flauta de Farroni i l’arpa de Barrera encisaven per la seva bona entesa, ja fos en la intimitat de l’“Andantino”, ja fos en el ritme de gavota que marca el “Rondo” final. Claredat, elegància, mesura en les dinàmiques, tot amb el fi de cercar aquest aire galant que emana d’una de les partitures més subtils del llegat de Mozart.
La riquesa melòdica de la Simfonia núm. 2 de Brahms, la seva força interior, el sentit apassionat i romàntic brolla d’aquesta celebradíssima partitura que el compositor va escriure l’estiu del 1877. El mateix Brahms la qualificava com una obra melancòlica, trista, malgrat posseir uns passatges que per la seva construcció colossal adquireixen una majestuositat pròpia d’un himne. Ono en va proposar una lectura subtil, detallada en el matís. Cercava tota la lluminositat de les melodies (impecable la secció de violoncels de l’OBC) i sempre rebia resposta d’una orquestra que en tot moment va empatitzar amb la riquesa melòdica de l’obra. Un Brahms en la seva justa mesura de sonoritat; poètic en l’inefable “Adagio non troppo” i rotund en l’“Allegro” final, sense caure en cap dels dos moviments en un excés ni de pal·lidesa ni de vehemència. Ono va oferir una Segona Simfonia que, tal com va succeir en el Concert de Mozart, va fer sonar cohesionada, sempre atent per extreure el detall més precís de les melodies.
