MARATÓ PIANÍSTICA CENTENARI ALÍCIA DE LARROCHA. Carles Marigó, Mac McClure, Akiko Nomoto, Adolf Pla, Ayako Fujiki, Oliver Curbelo, Jean-François Dichamp, Sira Hernández, Daniel Ligorio, Oksana Shymanska, Jordi Masó, M. Lourdes i Lluís Pérez Molina, Sylvia Torán, Pierre Réach, Hisako Hiseki, Jordi Camell, Adam Kent, Eulàlia i Ester Vela López, Lluís Rodríguez Salvà, Emili Brugalla, Carles i Sofia Piano Duo, Isabel Dobarro, Marc Heredia, Nexus Piano Duo, Laia Masramon, Ignasi Cambra, Marco Mezquida, Josep Colom, Marta Zabaleta, Albert Guinovart, Alba Ventura. Obres d’Albéniz, Bach, Beethoven, Chabrier, Chopin, Debussy, Díez, Dvořák, Falla, Ginastera, Granados, Mompou, Montsalvatge, Nin-Culmell, Poulenc, Rodrigo, Soler, Schumann, Stravinsky, Turina i Wagner–Liszt. Obres pròpies d’Albert Guinovart, Sira Hernández, Carles Marigó, Ayako Fujiki i Sylvia Torán. Estrenes de Concepció Ramió: Tres canciones para Alícia de Larrocha; Josep Colom: Reminiscències baetiques, in memoriam Alícia, i Marco Mezquida: Impromptu per a Alícia. SALA ORIOL MARTORELL DE L’AUDITORI. 26 DE NOVEMBRE DE 2023.
La dimensió artística d’Alícia de Larrocha, la seva qualitat humana, la sàvia discreció que sempre va professar, la recerca de la perfecció interpretativa, la dedicació vocacional vers els seus alumnes de l’Acadèmia Marshall… han estat un mirall per a generacions de pianistes. Els setanta-quatre anys de carrera pianística –com recordava la seva filla Alícia Torra al programa que acompanyava la marató– “van deixar un llegat que ha quedat palès en diversos àmbits”. El resultat, aquest concert de grans dimensions, amb la presència de trenta-cinc pianistes, tots vinculats d’una manera o altra a Alícia; una mostra entre els centenars d’artistes que segueixen tenint la pianista barcelonina com a referent.
Entre ells figuraven grans deixebles, d’altres amb qui sempre va mantenir una gran amistat; alguns que, per qüestió generacional, només l’han coneguda mitjançant els enregistraments…, tots units la tarda de diumenge en un homenatge curosament coordinat per Alícia Torra de Larrocha –comissària de l’Any Alícia de Larrocha– i per l’ingent treball del seu equip de col·laboradors.
Van ser cinc hores de música conduïdes admirablement per Albert Torrens, que, a més de presentar els artistes i les obres programades, va saber expressar amb pinzellada breu i precisa, la relació de cadascun d’ells amb la pianista barcelonina.
A les quatre de la tarda Carles Marigó obria la marató amb l’atractiva i suggeridora composició Papallona, seguida de l’actuació de Mac McClure, un dels alumnes que tant i tan bé va conèixer Alícia, i que va voler oferir un breu recull d’obres d’Albéniz, Mompou, Poulenc –autor tan vinculat a la pianista– i el coral Leibster Jesu, que com el propi pianista americà ens recordava, tantes vegades havia ofert Alícia com a bis als seus recitals.
Akiko Nomoto, una de les grans pianistes orientals que va estudiar amb Alícia, va oferir una interpretació radiant i colorista d’El Pelele. Aquesta versió donava pas a Adolf Pla, que ens va submergir en la delicadesa de l’Arabesque de Schumann, autor que tan admirablement sempre va interpretar Alícia. Música que ens introduïa a l’actuació d’Ayako Fujiki, que va mostrar tota la seva sensibilitat musical amb la seva Snow crystal precedida per la deliciosa “Mazurka” de les Escenes romàntiques de Granados. Oliver Curbelo va haver d’actuar en solitari a causa d’un problema de salut del seu germà José María, i interpretà subtilment l’evocadora serenata “Granada” de la Suite española d’Albéniz.
Una primera hora de música que va continuar amb una interpretació incommensurable del “Preludi-Allemande-Bourrée” de la Suite anglesa núm. 2 de Bach a les mans de Jean-François Dichamp, un dels moments pianísticament més fascinants de la marató. Després, la pianista i compositora Sira Hernández ens submergia, amb una música aprofundida, personal, d’àmplies sonoritats, curosament elaborada en el discurs, en la seva composició Gernika: homenatge a Picasso que per primera vegada s’interpretava a Barcelona. Eficient i brillant, Daniel Ligorio ens va interpretar una versió portentosa i magistral de la Danza ritual del fuego i la pianista Oksana Shymanska va expressar amb un articulat precís –aquella faceta que tant caracteritzava l’estil d’Alícia– la bellíssima Fantasia Impromptu de Chopin.
L’experiència de Jordi Masó ens imbuïa en els Planys de Mompou i en una versió passional de l’Orgía de Joaquín Turina. Sempre, en aquestes maratons, es produeixen moments especials, i un va arribar amb l’actuació dels germans Lourdes i Lluís Pérez Molina. La seva interpretació de la Dansa eslava núm. 2 de Dvořák va ser pura sensibilitat expressiva, i la “Dansa russa” de Petruixka, un exemple de precisió rítmica, fortalesa i color. Un reconegut duo de pianistes a qui ens agradaria poder veure molt més sovint als nostres escenaris.
Després d’una pausa i amb una Sala Oriol Martorell ja molt plena, Sylvia Torán ens va presentar la seva atractiva obra En tren, una pàgina suggestiva, amb bell tractament harmònic i rítmic, mostra del seu gran i experimentat pianisme. La música de Beethoven, un dels autors que Alícia de Larrocha interpretava de manera inoblidable, va arribar en les mans del professor de l’ESMUC Pierre Réach; una bellíssima recreació del primer i quart moviments de la Sonata núm. 1 del compositor de Bonn, un dels autors predilectes de Réach, tal com ho mostra la seva discografia.
La intensitat pianística era constant i cada intèrpret volia oferir el millor de les seves qualitats artístiques. La fogositat d’Hisako Hiseki –de qui Albert Torrens ens recordava que va tenir una classe de sis hores amb Alícia– interpretant fragments de la Sonata de Ginastera, l’atmosfera i el refinament creats pel pianisme tan experimentat de Jordi Camell oferint Preludis de Debussy o la selecció de Tonadillas de Joaquín Nin-Culmell admirablement interpretades per Adam Kent, van donar pas al colorisme de l’España de Chabrier en les mans de les germanes Eulàlia i Ester Vela. Una versió plena de ritme, precisió i diversitat de dinàmiques en aquesta rapsòdia orquestral del compositor francès en la versió de piano a quatre mans.
El penúltim bloc de la nit ja es va obrir a diferents peces dels quaderns de la Suite Iberia. Lluís Rodríguez Salvà va oferir una versió brillant i eloqüent d’“El Albaicín”, i la jove pianista Isabel Dobarro, després d’oferir Rumores del puerto de la compositora Consuelo Díez, va entrar en una versió d’“El puerto” d’Albéniz de gran nitidesa sonora en els ornaments sobre una rítmica executada amb precisió exacta. Prèviament, Emili Brugalla ens va regalar un dels moments màgics de la tarda. La seva versió mesurada i subtil de les Impressions íntimes va ser deliciosa, tot copsant i traslladant la puresa que transmet aquesta música tan refinada d’un compositor tan estimat per Alícia de Larrocha.
Una de les estrenes de la marató arribava amb Tres cançons per a Alícia de Larrocha de Concepció Ramió. Música que, com Albert Torrens va explicar prèviament, conté en els seus tres moviments, des d’un color ibèric, dissonàncies pròpies de Mompou i Montsalvatge i motius romàntics en el darrer passatge, titulat “Plecs daurats”. Música de gran personalitat creativa i brillantment oferta pel duo de pianistes Carles i Sofia, que ens apropa a grans noms d’autors i estètiques que en tantes ocasions va interpretar Alícia.
Un excepcional Marc Heredia ens va regalar un moment màgic i sublim amb una delicadíssima versió de la Mort d’Isolda transcrita al piano per Liszt. No podia mancar dins la marató la música de Xavier Montsalvatge, el compositor que tanta relació va tenir amb Alícia, representat amb Tres divertimentos sobre temas olvidados, dels quals van brollar els ritmes antillans i la gràcia interpretativa en les mans del Nexus Piano Duo.
El darrer bloc tenia nombrosos al·licients. Laia Masramon, una pianista vinculada en la seva formació a Alícia de Larrocha, va oferir-nos una extraordinària versió de l’“Evocación” de la Iberia. Una lectura aprofundida i subtil que recollia tota l’herència pianística d’Alícia. Aquesta manera de tocar Albéniz va tenir en el darrer bloc dues de les seves grans interlocutores: Alba Ventura, actual directora de l’Escola Marshall, i Marta Zabaleta, la predecessora en aquest prestigiós càrrec. Zabaleta va oferir “Málaga” amb elegància expressiva, pulcritud de sonoritat i els colors que emanen d’aquesta partitura tan suggeridora; una interpretació acompanyada pels Dos pecados de juventud d’Alícia de Larrocha, aquelles obres de l’Alícia compositora que la pròpia Marta Zabaleta va enregistrar per primer cop. Alba Ventura va tocar Triana amb ritme, gràcia, eloqüència; una versió amb la qual es va tancar la marató.
Abans, però, quatre grans pianistes van deixar el seu segell en l’homenatge. Ignasi Cambra ens va regalar la segona Peça per piano de Schubert, en una versió refinada i plena de delicadesa vienesa, i Marco Mezquida va recórrer a l’Impromptu núm. 4, op. 90 del mateix Schubert per a l’estrena de la seva composició Impromptu per a Alícia. Una obra colpidora, en la qual juga amb els cèlebres acords desplegats descendents, ara presentats amb un trèmolo constant i original. El tractament tonal, seguint les pautes de l’obra de Schubert, va evolucionant amb originalitat, creativitat i una complexíssima exigència virtuosística que mostra el talent de Marco Mezquida. La darrera estrena va arribar amb Reminiscències baetiques, in memoriam Alícia de Josep Colom. L’extraordinari Colom ha creat una obra arriscada en l’àmbit tonal, d’una gran fortalesa tímbrica, plena de matisos i de colors en la qual conflueixen una ingent quantitat d’idees musicals curosament entrellaçades. Una música punyent, bella i feta des de l’estima que el gran pianista va interpretar després d’una de les Sonates d’Antoni Soler, autor que en tantes ocasions va interpretar Alícia. Albert Guinovart, després d’oferir les bellíssimes Dues sonatines de Matilde Salvador, va tocar amb exquisidesa el seu Nocturn a Alícia, una obra d’una musicalitat delicadíssima, de lirisme evocador i dotada a moments del pianisme eloqüent i inequívoc del seu estil.
Amb els pianistes damunt l’escenari, Alícia Torra va dirigir unes paraules d’agraïment a pianistes i coordinadors de la marató i va fer un sentit esment de la sempre recordada Rosa Sabater, de qui el dia 27 de novembre, l’endemà de la marató, escau la commemoració del quarantè aniversari de la mort.
Imatge destacada: (c) Oliver Adell.
