Una mestria fora de mida

Pit roig
Feliu Gasull, guitarra
Microscopi, 2022

Sense cap mena de dubte, Feliu Gasull (Barcelona, 1959) ha de ser considerat un dels principals continuadors de la vella escola guitarrística catalana, una tradició que arrenca molts segles enrere i que personatges com Toti Soler o ell mateix s’han encarregat de fer arribar fins als nostres dies lluitant com a humils però orgullosos franctiradors que saben que la seva obra tindrà unes audiències força limitades.

Al llarg d’una carrera prolífica que ha tocat moltíssimes vares, Gasull ha anat construint un edifici artístic que el situa com un guitarrista clàssic contemporani, o potser podríem dir-ne un guitarrista contemporani clàssic, perquè l’ordre dels factors no altera el resultat. I el resultat és un seguit de treballs que passen per les seves col·laboracions amb cantautors (d’Ovidi Montllor a Maria del Mar Bonet), amb altres solistes (de Joan Albert Amargós a l’esmentat Toti Soler), amb orquestres de tots els formats (de la Filharmònica Czestochowa de Txèquia a la de Cambra Teatre Lliure de Barcelona) o amb tota mena de cors (de la Coral Cantiga a l’Orfeó Català), però sense oblidar les seves contribucions al repertori coblístic, a tota mena de conjunts instrumentals, o els arranjaments de temes tradicionals, a més dels temes compostos per ser interpretats exclusivament per una guitarra.

Ara, però, feia molt de temps que Gasull no editava un disc en solitari. I quinze anys després de L’ull (La Mà de Guido, 2007) ha reaparegut –si és que mai va desaparèixer– amb aquest Pit roig (Microscopi, 2022) que vol tornar a posar-lo al lloc que mereix, que no té per què ser un tro reservat als venedors de grans xifres de discos, però sí un petit pedestal que en reconegui la vàlua com a compositor i intèrpret de primera fila en un camp que popularment ara per ara és minoritari, tot i que el seu ressò arribarà ben lluny. De fet, es diria que parlem d’un disc dirigit no al gran públic, sinó als professionals de les sis cordes, que seran els encarregats de difondre’l mitjançant l’aprenentatge rebut gràcies a l’audició.

Gasull fa sonar el seu instrument com si fos una orquestra, com si fos una formació que ara mira cap enrere i uns segons després ho fa cap endavant, perquè li agrada barrejar diversos elements dins una mateixa peça. I al llarg dels 66 minuts de durada del CD hi ha temps per a moltes barreges, i per a l’ús de moltes tècniques, algunes d’inventades per ell mateix. Però tampoc cal sorprendre’s davant una proposta com aquesta, perquè, dins el seu colorisme, el disc manté una coherència absoluta, i una amagada personalitat del tot mediterrània que traspua constantment.

Gairebé tot el Pit roig està interpretat per una guitarra solista, però hi ha una petita suite de quatre temes, “Puig-Rom”, escrita per a un quartet de guitarres –on es permet certs experiments–, i una altra peça, “Sarabanda”, concebuda per ser tocada per un requint. El comiat del treball, “Que brillis com brilles”, és la brillant adaptació d’un poema d’Enric Casasses que Carme Canela canta amb excel·lència. Per últim, també cal destacar la breu versió del tradicionalíssim “Cant dels ocells”, que Gasull interpreta amb una respectuosa mestria fora de mida.