XI FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Roger Padullés, tenor. Alfons Reverté, director. Obres de Bertran, Manén i Gerhard. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT. 27 DE MARÇ DE 2021.
Després d’un desè Festival de Pasqua virtual a causa de la pandèmia, en l’onzena edició la música i les activitats han tornat al format presencial –tot i que amb l’aforament limitat a causa de les mesures de seguretat.
Una conferència sobre Gerhard i la inauguració de l’exposició dedicada a aquest compositor vallenc precediren el concert inaugural, on Jordi Armengol prenia el relleu en la Direcció artística, i s’apostà clarament per celebrar les efemèrides de dos dels músics catalans més internacionals: el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Robert Gerhard i el cinquantè de la mort de Joan Manén, dos compositors que sovint prenen el cançoner popular català com a font d’inspiració.
Joan Manén, gran violinista –amb més de cinc mil concerts a nivell internacional–, és també autor d’una extensa obra. Les seves Miniatures (Set peces característiques per a orquestra de corda) són una suite basada en temes que beuen del segle XVIII. Tot i que l’obra fou publicada el 1948, de fet el 1918 el compositor va oferir unes Impressions de joventut per a orquestra de corda al Festival Manén que ell mateix va organitzar al Palau de la Música Catalana que ja incloïen la llavor d’aquestes Miniatures.
El compositor sembla que hi fa una mirada enrere en el que podríem considerar un llenguatge neoclàssic i ens obsequia amb una obra de caràcter divers: amb influències barroques –“Pensant en els clàssics” o la “Fuga del docte Rebel”–, passant per moments rítmics com la “Dansa d’altres temps”, moments de pinzellada popular –“Wateau”– o folklòrica andalusa –“Copla”– i fins moments més introvertits –“Bressolada”.
L’OJC en realitzà una interpretació lluminosa i transparent, amb moments especialment encertats, com la “Romança” –el moviment més extens– o la fuga final. Un repertori fresc i que val la pena redescobrir.
Malgrat que puguem pensar o identificar Robert Gerhard amb el corrent serialista proper a l’Escola de Viena, cal tenir en compte que abans de ser alumne de Schönberg ho va ser també de Felip Pedrell. I aquest li encomanà el gust i la inquietud per la música de la terra, tant culta com folklòrica. Precisament, moltes de les obres de Gerhard porten aquest segell. I un exemple n’és el Cancionero de Pedrell, escrit el 1941 per celebrar el centenari del seu mestre. Es tracta d’un cicle de vuit cançons agafades del Cancionero musical español i recopilades per Pedrell, que harmonitza des d’una visió musical més innovadora i apropant-se a la idea bartokiana. Som davant una bella obra escrita amb un bon domini de l’orquestració i farcida de colors.
Roger Padullés oferí un timbre càlid que projectà amb musicalitat. Una veu fresca i ben timbrada que, sense tenir un gran volum, exhibí homogeneïtat, elegància i un bon fraseig. Es mostrà especialment comunicatiu i timbrat en Laieta, així com inspirat en Muera yo. Un atent i expressiu Alfons Reverté encapçalà un bon treball orquestral, que degustà la rica orquestració a partir de la diversitat de colors i el control de dinàmiques, tot i que en moments puntuals arribaren a tapar el solista.
I dins de l’al·licient de conèixer també compositors catalans actuals, el concert obrí amb les Tres Chansons de l’Acadie de Moisès Bertran, una obra escrita el juny del 1996 a partir de poemes del quebequès Léonard Forest. El compositor mataroní presenta una obra imbuïda d’imatges, construïda sobre un base més aviat expressionista, tot i que no emprant una tècnica serial. Les cançons gaudeixen també d’una llibertat respecte al tractament de l’harmonia i Moisès Bertran aconsegueix una música d’una gran expressivitat, amb dosis de simbolisme, que serveix com a vehicle òptim per transportar la poesia que acompanya. Padullés es mostrà cautelós en excés i aferrat a la partitura en Mes oiseaux de Mer. En canvi, va saber expressar la nostàlgia que evidencia Toi tu es mon pays, on el compositor introdueix un clar basso di lamento i on el cant evoca l’enyorança de la terra alternat amb bells passatges instrumentals de caràcter romanticoexpressionista, ben resolts per la formació lleidatana. L’efervescència es manifestà amb Ton secret est ouvert, que ja s’inicia amb una agitada baixada des del registre agut fins al greu, i on la cançó ens descriu un seguit de passions que simbolitzen el despertar de l’adolescència i la sexualitat. Un moviment que esclatà en un apassionat crit sobre un acord carregat de tensió per donar l’entrada a un “Largo” on tota aquesta tensió acumulada trobà resolució. I recordant-nos, al final, l’harmonia per quintes que ja poguérem sentir en el primer moviment i que, sense arribar a ser una Leit-harmonie, manté unificada tota l’obra.
Bon inici d’un festival amb veu pròpia, que esdevé motor nacional i patriòtic de l’obra pròpia.
Imatge destacada: (c) Jordi Prat.
