L’AUDITORI ANTIGA. Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations. Direcció: Jordi Savall. J.S. Bach: Missa en si menor, BWV 232 . L’AUDITORI. 21 DE JUNY DE 2021.
La Missa en Si menor és, en el sentit estricte de la paraula, una obra “complexa”. És complex allò que no és simple, és a dir, allò que està constituït per diverses parts. Una vaca, posem per cas, és complexa en la mesura que és un conjunt organitzat de parts, mentre que l’ànima d’aquesta vaca, pel fet de ser immaterial, és simple. Bach, a la Missa en Si menor, no únicament empra una àmplia varietat de tècniques compositives –fugats, duets, corals, àries…–, sinó que aprofita un bon nombre de materials musicals provinents de composicions anteriors. ¿Significa això que som davant d’un recull de fragments esparsos? ¿Es tracta d’una antologia de peces individuals que, totes juntes, posseeixen una unitat merament accidental?
Un ramat de vaques, igual que una sola vaca, és quelcom complex; ara bé, la unitat d’un ramat de dues-centes vaques pul·lulant per la muntanya no és la mateixa que la d’una sola vaca singular: els diversos membres d’una vaca (el morro, les potes, els estómacs, les mamelles…) són unificats per un mateix principi vital –l’ànima–, en virtut del qual podem parlar amb propietat d’un sol individu subsistent –d’aquesta vaca–; el ramat, en canvi, és un per raons extrínseques, com ara que les múltiples vaques concretes que el constitueixen siguin en un mateix prat o pertanyin a un mateix pastor. La Missa en Si menor no és com un ramat de vaques, sinó com una vaca singular: existeix un principi configuratiu i unificador –una ànima– que dota d’una sola vida els membres musicals que la integren. La mestria d’un director consisteix a descobrir en el cadàver que és la partitura un signe d’aquest principi configuratiu formal, que li haurà d’insuflar la seva pròpia vida. Per això deia el P. Gregori Estrada que si un intèrpret, quan toca, és sincer, sabràs com és com a persona.
Jordi Savall, en la seva interpretació, optà per oferir una versió “minimalista” de la Missa, que es va concretar en una distinció entre el “cor favorit” (de 4 a 10 veus solistes) i la “capella” o “gran cor” (de 21 a 27 veus). D’aquesta manera, la massa coral, volgudament, va quedar reduïda a la mínima expressió. Aquesta decisió, probablement, s’inspira en el musicòleg nord-americà Joshua Rifkin, que a començament dels anys vuitanta va sostenir que, a l’època de Bach, els cors de les seves Cantates, Passions i Misses eren a càrrec de les veus solistes. Entre els seguidors més fervents d’aquesta tesi trobarem Paul McCreesh, el fundador i director dels Gabrieli Consort Players, que fa un parell d’anys va oferir al Palau de la Música una versió de la Passió segons sant Mateu en aquesta mateixa línia. L’avantatge d’aquesta opció interpretativa és que ressalta la dimensió contrapuntística i dialògica de l’obra de Bach; en un diàleg, però, cada veu necessita el seu temps per descabdellar-se lliurement i, per exemple, en l’ària de baix “Quoniam tu solus sanctus”, el corno da caccia es veia tan apressat pel tempo que no va poder desplegar amb l’amplitud requerida els seus solos, de gran exigència tècnica. Si bé la dimensió contrapuntística guanya amb aquesta decisió interpretativa, els passatges corals, en perdre la carn, es queden amb els ossos pelats. L’espiritualitat embolcallant, carnosa, apassionada, d’altres versions deixa pas a una atmosfera més “serena”. Si escoltem Jordi Savall en entrevistes, si l’observem en la seva manera d’aparèixer a l’escenari, de saludar, de moure’s, percebrem una aura de “serenor”; com que infon a la partitura, que està morta, la seva pròpia vida, la seva versió de la Missa en Si menor, necessàriament també ha de ser “serena”.
