LA BELLA I LA BÈSTIA. Coreografia i direcció artística: Thierry Malandain. Ballarins del Malandain Ballet Biarritz. Música: P. I. Txaikovski. Escenografia i vestuari: Jorge Gallardo. Disseny d’il·luminació: Francis Mannert. Realització de vestuari: Véronique Murat. Realització de decorats: Fredéric Vadé. Realització de màscares: Annie Onchalo. Euskadiko Orkestra Sinfonikoa. Ainars Rubikis, director musical. FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 28 DE JULIOL DE 2017
Per Clàudia Brufau
Un entramat de danses de cort obre majuestuosament el ballet. La coreografia capta la mirada des del primer pas. Com si hagués caigut amb paracaigudes en un ball, l’espectador es deixa endur per la música de Txaikovski. Enmig del cos de ball vestit en tons daurats, un trio format per una noia i dos ballarins vestits de negre vaguen per l’escenari, amunt i avall, entrelleçant-se una vegada i una altra, com tres imants –són tres personatges al·legòrics. Les cortines negres, que els ballarins estiren d’un costat a un altre, revelen i tanquen les escenes, o bé presenten i s’empassen els ballarins. La lectura al·legòrica del conte de La bella i la bèstia de Thierry Malandain va deixar el públic de Peralada hipnotitzat. El ballet esprem la poesia del cos de ball amb intel·ligència i fa divagar l’espectador en el titubeig del drama romàntic dels protagonistes. Tot i que la narració de Malandain sovint es difumina, de la coreografia i la interpretació dels ballarins emergeix la tensió de la dualitat continguda en l’èsser humà, com si es pogués clavar un ganivet a l’atmosfera i n’haguéssin de sortir dimonis volant.
El viatge emocional, l’espurna brillant d’un món de conte i la densitat fantasmagòrica al ballet es deuen al tapís de fragments de música de P. I. Txaikovski que acompanyen les sis escenes del ballet (Ievgueni Onieguin, op. 24; la Simfonia núm. 6, “Patètica”; Hamlet, op. 67, i la Simfonia núm. 5). Dirigida per Ainars Rubikis, l’Euskadiko Orkestra Sinfonikoa va interpretar aquestes partitures amb intensitat i claredat. La sobrietat de la posada en escena d’aquest ballet quedà ben reflectida amb el vestuari preciós i efectiu –al servei de la coreografia i la història– del dissenyador xilè Jorge Gallardo. Creat el 1998, el Malandain Ballet Biarritz està format per vint-i-un ballarins amb una formidable tècnica de dansa clàssica i moderna.
Bondat i maldat, generositat i egoisme, individu i comunitat, i cos i ànima. La dualitat flota sobre l’escena i dos dels ballarins encarnen un altre duet d’oposats: la Bella i la Bèstia. Jeanne-Marie Leprince de Beaumont va escriure el conte de La bella i la bèstia el 1757 prenent de referència un text previ de Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve. Com altres contes, ha passat pel tamís acolorit i edulcurat de la factoria Disney, motiu pel qual –vulguem o no– ha calat més en el nostre imaginari que altres versions.
Lluny de la paleta de colors vius i mobiliari cantaire, Malandain s’ha inspirat en el film en blanc i negre de Jean Cocteau, La Belle et la Bête (1946). Menys aventures, però amb una acció centrada en la psicologia dels personatges, tant que el personatge de la Bèstia està desdoblat en dos ballarins –cos i ànima. La Bella que interpreta Claire Lonchampt és elegant i etèria, en contrast amb la visceralitat terrenal del ballarí –al programa de mà no indicava el repartiment– que interpreta la Bèstia, senzillament emmascarat de negre i exhibint unes cames que tremolen. La gestualitat de l’un i de l’altre plasmava amb intensitat la naturalesa dels dos personatges en els passos de dos. Malgrat que en alguns moments tot sovint l’interès de l’espectacle decau, la coreografia de Malandian conclou el conte amb la mateixa força enlluernadora del cos de ball amb què l’enceta.
Qualitat i ambició artística sense pretensions, sense grandiloqüència de cap mena, sense virtuosisme irrellevant o reivindicacions d’un estil de dansa. Thierry Malandain utilitza la dansa clàssica, la plasticitat terrenal de la moderna, i el seu enginy coreogràfic per servir la història i els temes que en deriven amb una gran destresa. I sobretot, sense condescència, confia en la imaginació de l’espectador, que al seu torn redescobreix el conte de belles i bèsties.
