FESTIVAL DE TORROELLA. Les Arts Florissants. Le Jardin des Voix. Ballarins de la Compagnie Käftig. Mourad Merzouki, direcció d’escena i coreografia. William Christie, direcció. H. Purcell: The fairy queen. ESPAI TER. 10 D’AGOST DE 2024.
Les nits d’estiu, especialment la de Sant Joan però també les altres, tenen un prestigi, sembla que ben guanyat, d’espai per a la disbauxa del cos i l’ànima i el descordament general. Tot i que la cosa sembla que ve de molt antic, la formulació moderna de l’assumpte arriba amb el cèlebre Somni d’una nit d’estiu del mestre Shakespeare, una comèdia molt enredada de finals del segle XVI, que a penes s’entén i on conflueixen en un garbuix d’enamoraments encreuats, humans de rang variat, follets, fades i éssers sobrenaturals diversos. L’essència de l’argument ve a ser, més o menys, que de nit emergirà la nostra natura autèntica, profunda, entremaliada, voluptuosa i sensual, però l’endemà, quan Dionís dormi i el carro solar d’Apol·lo, déu de la raó, torni a solcar el cel, tot haurà de tornar a una aparent “normalitat” que ja no podrà tornar a ser la mateixa d’abans perquè la màgia de la nit d’estiu haurà tocat per sempre totes les ànimes.
La idea, encertada i plena de saviesa, és tan feliç i genial, que no solament la música l’ha reformulada en moltes ocasions, de Mendelssohn a Sondheim passant per Britten, sinó que la vella comèdia shakespeariana és recuperada encara avui pel feminisme, el món queer i, evidentment, la psicoanàlisi.
Una de les més antigues reelaboracions de l’obra original la va fer, amb música i cant bellíssim, Henry Purcell a la darreria del segle XVII, la va titular The fairy queen (La reina de les fades) i en va fer una semiòpera, un tipus d’espectacle molt popular al Regne Unit durant l’època de la Restauració que incloïa parts parlades i parts cantades i ballades.
The fairy queen va ser l’espectacle que el Festival de Torroella de Montgrí va proposar al seu públic a l’Espai Ter. L’encàrrec va ser confiat a artistes de màxima solvència: els conjunts Les Arts Florissants i Le Jardin des Voix dirigits pel seu fundador i titular, William Christie, una de les màximes referències mundials en la interpretació amb criteris històrics.
L’obra original de Purcell hauria durat, amb les parts parlades incloses, unes cinc hores. A nosaltres, per sort, se’ns en va oferir, en versió semiescenificada, una versió retallada que durava un parell d’hores, prescindia del text parlat i conservava la música.
Si tenim en compte que vèiem una versió semiescenificada d’una semiòpera retallada que explicava una història que, ja en l’original, és un galimaties, queda clar que no s’entenia absolutament res del que passava damunt l’escenari. Cal afegir immediatament que això no tenia cap mena d’importància, l’espectacle funcionava perfectament encara que no és pogués seguir cap fil argumental, però –i això sí que és un gran mèrit– el nucli i l’essència de l’obra: el fet màgic que ens canvia l’ànima, es mantenia intacte.
No hi va haver cap veu extraordinària a Le Jardin des Voix, però totes eren bones i, sobretot, totes estaven absolutament compromeses i implicades a participar en un espectacle absorbent molt ben pensat.
Hi va haver molta –potser massa i, en alguns moments, repetitiva i monòtona– coreografia brillantment executada pels membres de la Compagnie Käftig. El principal problema amb la coreografia va ser, però, que mentre la música avançava i s’explicava emocionalment a velocitat de segle XVII (quan encara no s’havia inventat el motor d’explosió), la dansa anava a velocitat emocional de segle XXI. Massa cames i massa braços movent-se que interferien un cant que destil·lava lentament les seves perles.
William Christie va practicar una “no-direcció” exemplar: ell havia creat i preparat l’espectacle, havia instruït els seus excel·lents instrumentistes i els seus cantants sobre com volia que sonés tot plegat. Els conjunts que ell ha anat polint durant anys anaven fent perfectament; per tant, ell no feia res, deixava fer, de tant en tant indicava un petit rallentando o demanava més so a la corda però poca cosa més.
Al final la cosa va acabar en apoteosi amb els cantants implicats del tot en la coreografia i els ballarins afegint-se als cors finals. Un espectacle complet i total, una nit d’estiu de somni.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
