PALAU 100. Khatia Buniatishvili, piano. Mussorgski: Quadres d’una exposició. Schubert-Liszt: Ständchen. Gretchen am Spinnrade. Erlkönig. Chopin: Scherzi núm. 2 i núm. 3. Ravel: La valse. PALAU DE LA MÚSICA. 2 D’ OCTUBRE DE 2013.
Per Lluís Trullén
El concert inaugural de la temporada 2013-14 de Palau 100 va tenir com a protagonista Khatia Buniatishvili, una de les revelacions del piano de la darrera dècada. La pianista georgiana va néixer l’any 1987, i tal com s’esdevé amb la pianista xinesa Yuja Wang (1987) o l’alemanya Alice Sara Ott (1988), forma part d’una generació que ens ha obert les portes a una nova manera de comprendre la interpretació pianística.
Les tres opten per un repertori molt similar, en què la màxima exigència virtuosística sempre ve acompanyada per una musicalitat fruit d’una nova mirada que defuig de convencionalismes. La mateixa Alice Sara Ott va estar preparant meticulosament la seva versió dels Quadres d’una exposició abans d’interpretar-la a la Sala Mariinski i d’enregistrar-la, i la pianista xinesa Yuja Wang té en Chopin, Prokófiev i Ravel constants punts de mira que tracta amb innegable personalitat.
Ambdues han tocat a Barcelona, els mesos d’abril i maig d’enguany i respectivament han inclòs en el programa els Quadres d’una exposició i La valse de Ravel. Aquestes obres van suposar precisament el principi i el final del recital de Khatia Buniatishvili; dues partitures que van emmarcar tres lieder de Schubert transcrits per a piano sol per Liszt i els sublims Scherzi núm. 2 i núm. 3 de Chopin.
La seva visió particular dels Quadres, lluny de voler reproduir les interpretacions llegades per Lázar Berman, Kissin o Horowitz, no va deixar indiferent ningú. Una extrema calma en els passatges més lents, uns pianissimi que arribaven a sonoritats quasi imperceptibles, unes accentuacions en les octaves del greu del “Baba Yaga” del tot sorprenents, ens dibuixaven uns Quadres que trencaven els motlles convencionals. Ens encanta que un artista no es limiti a reproduir un model estandarditzat, sinó que aporti quelcom nou encara que això pugui suposar que una part del públic vegi trencats els esquemes sobre una obra en concret. La suite dels Quadres, per part de Buniatishvili resulta sòbria, fins i tot poc emotiva, però profundament pensada, atrevida, agosarada i d’un interès interpretatiu evident. Dels Quadres, se n’han fet desenes i desenes d’adaptacions per a tot tipus de formacions instrumentals (la més famosa i sublim la de Ravel), i una versió meditada i aprofundida i que trenqui motlles sobre la mateixa partitura pianística de Mussorgski pot tenir també un interès innegable.
Meravellós va resultar el seu pas per la poètica Serenata de Schubert, per la sublim Gretchen a la filosa i per la màgica música dels Rei dels elfs, en una interpretació en què semblaven ressonar amb tot el seu dramatisme les paraules de Goethe, la del fill cridant el seu pare, la del galop del cavall, la de la mort.
Màgic el seu Chopin, molt més acadèmic, amb un ús delicadíssim del rubato i amb una tendresa que hi havia moments que evocava els nocturns i un apassionament quasi heroic propi dels Estudis i les Poloneses.
Buniatishvili, com Yuja Wang (un veritable fenomen de masses a la Xina natal, compartint protagonisme amb Lang Lang i Yundi Li), i com Alice Sara Ott, a més domina tot el que significa estar sobre un escenari. Una posició corporal perfecta per poder oferir el màxim pes –mai duresa i força– sobre el teclat, truncat només per un moviment volgut dels cabells que podria emular –tal com recullen les cròniques– el de pianistes de la vella escola com Liszt o Paderewski, ve acompanyada per una elegància natural amb la qual indubtablement sap treure el màxim partit.
I una obra tan seductora com La valse de Ravel era idònia per tancar manera espectacular el programa i explotar al màxim els seus recursos escènics. La valse suposa la primera obra mestra que Ravel va escriure després de la Primera Guerra Mundial. Composta per als Ballets Russos de Diaghilev, el mateix compositor en va fer l’adaptació per a un i per a dos pianos. Obra embriagadora sobre un impertorbable compàs 3/4, en què glissandi, escriptura que requereix un gran nombre de compassos de tres pentagrames, salts i altres esculls tècnics que Buniatishvili va superar amb escreix. Com a cloenda el “Precipitato”, tercer moviment de la Sonata núm. 7, op. 83 de Prokófiev. El ritme inamovible de set corxeres sobre el compàs 7/8 i els efectes de síncopa que creen encara més inestabilitat rítmica van suposar un punt final espectacular d’un recital que de ben segur no va deixar ningú indiferent. Buniatishvili, com Martha Argerich, amb qui segur que s’ha emmirallat, té un magnetisme artístic que malgrat que pot ser qüestionat, en les interpretacions resulta d’un interès innegable.
