TOSCA de Giacomo Puccini. Carmen Solís, Enrique Ferrer, Manuel Mas, Juan Carlos Esteve, Pau Armengol, Jorge Juan Morata, Laura Obradors, Quim Cornet, Lluís Vergés. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Carles Ortiz, direcció d’escena. Sergi Roca Bru, direcció musical. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE DESEMBRE DE 2024.
La Fundació Òpera a Catalunya va cloure amb una funció de Tosca al Palau, precedida de tres més de la mateixa producció a Sabadell, un dels homenatges més extensos fets a Puccini des del nostre país aquest 2024 de commemoració de la mort del compositor.
La reposició d’aquesta producció, que de fet l’entitat també va dur per l’estiu al Festival de Saaremaa, a Estònia, se sumava així a uns altres quatre títols puccinians programats al llarg de l’any des del Vallès i contribueix a confegir, després de molts anys, una nova temporada del cicle Òpera a Catalunya amb quatre –i no pas tres– títols operístics. Diversos titulars, doncs, reunits en una sola ocasió.
D’altra banda, no per coneguda, aquesta Tosca perdia interès, ans al contrari. Òpera a Catalunya va tornar a reunir un repartiment d’èxit segur, encapçalat per la soprano Carmen Solís, a qui –ja ho hem dit més d’una vegada– els papers puccinians escauen moltíssim. Va ser un dels grans actius de la vetllada, tant vocalment com escènica. Al seu costat, també va brillar el tenor Enrique Ferrer, amb qui l’uneixen complicitat i química dalt de l’escenari. El baríton Manuel Mas va arrodonir, amb un Scarpia que va merèixer grans ovacions del públic al final, la tríada protagonista d’un repartiment completat totalment amb cantants del país.
L’escenari del Palau va tornar a mostrar virtuts i limitacions per acollir aquest tipus d’espectacles. D’entrada, perquè segurament va limitar el nombre d’efectius de què l’orquestra hauria disposat en un altre entorn, tot obligant Sergi Roca Bru a demanar dels músics una densitat que va quedar migrada en alguns passatges. D’altra banda, davant la impossibilitat d’incorporar-hi escenografia, Carles Ortiz i el seu equip van haver d’idear solucions enginyoses.
Així, per exemple, el joc de miralls a l’inici del “Vissi d’arte” no va funcionar, el cor intern d’aquell mateix segon acte va ser massa present –per què no el van cantar, efectivament, rere el mur de l’escenari i no pas a l’escenari, si bé en penombra?– i Floria Tosca no va poder saltar al Tíber des de dalt del Castel Sant’Angelo com s’espera que faci. En general, es va percebre una certa incomoditat dels cantants per seguir les instruccions del director a través d’una pantalla de vídeo col·locada al final de la platea.
En contrapartida, la proximitat entre artistes i públic tan pròpia del Palau i tan apreciada en format de recital, esdevé totalment inèdita en òpera: els cantants es veuen i se senten millor que en cap teatre i fins i tot els canvis d’escena a la vista del públic, davant l’absència de teló, queda incorporat a l’espectacle com a valor afegit.
