SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor de Cambra de Granollers. Cor Lieder Càmera. Rosa Torres-Pardo, piano. Núria Vilà, soprano. David Alegret, tenor. Jordi Domènech, contratenor. Carles Pachón, baix. Dir.: James Ross. Obres de Ricardo Llorca i Ludwig van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE SETEMBRE DE 2017.
Per Lluís Trullén
“Una Novena de Beethoven com no l’has escoltada mai.” Amb aquest reclam l’OSV inaugurava la seva temporada de concerts al Palau, en un concert envoltat d’uns al·licients prou atractius. D’una banda, el director James Ross iniciava la titularitat al capdavant de l’orquestra assumint un càrrec que es perllongarà tres anys. Com a fet emotiu i remarcable, els versos de l’Ode an die Freude de Friedrich von Schiller del darrer moviment de la Simfonia Coral van ser cantats en català en la traducció de Joan Maragall, un record a la històrica interpretació que en va fer Pau Casals a la mateixa sala del Palau poc abans de l’inici de l’esclat de la Guerra Civil.
Aspectes prou atractius perquè un públic nombrós s’acostés al Palau (recordem que la mitjana d’espectadors per concert de l’OSV voreja els 1.300) per escoltar la celebèrrima Simfonia de Beethoven que l’orquestra interpretarà cada temporada fins que l’any 2024 es commemori el bicentenari de l’estrena.
Una batucada a càrrec dels vuit membres que integren el conjunt barceloní Brincaderia donava la benvinguda a les portes del Palau al públic que assistia al concert. Ja a la sala, amb el cor i els músics (vestits de carrer sense seguir cap criteri estètic), tots es preparaven per començar un concert que ens va deparar més d’una sorpresa. James Ross, micròfon en mà, va donar la benvinguda al públic explicant que després de la històrica interpretació de Casals ara podia tornar a escoltar-se al Palau la Novena amb els versos traduïts al català. De nou els espectaculars ritmes del conjunt Brincadeira –ara ja dins la Sala de Concerts del Palau– donaren pas al Concert per a piano, batucada i orquestra, “al Límite” de Ricardo Llorca. Amb Rosa Torres-Pardo al piano, la interpretació d’aquesta obra plena de ritme i color ens presentava una partitura efectista i colorista en què les polirítmies, els contrastos entre solista, percussió i orquestra creaven una atmosfera particular plena d’un atractiu eclecticisme. Obra que a moments està mancada de cert magnetisme i conjunció instrumental però que en línies generals es presenta equilibrada en la construcció. Impecable com sempre Rosa Torres-Pardo, una de les pianistes espanyoles que gaudeix de més reconeixement internacional, i aplaudiments a Ricardo Llorca per la seva composició.
Acte seguit s’iniciava la Novena. Què hauria costat fer aquí una breu pausa i evitar dividir en dues parts la interpretació de la Simfonia? Partir la Novena amb un entreacte d’uns quants minuts és un fet inusual i incomprensible. A nivell estètic va trencar tot el discurs beethovenià, a més de no respondre a cap criteri coherent. Però el fet més insòlit era el de fer precedir l’“Scherzo” i l’inici del darrer moviment amb una nova batucada. El resultat, una Novena tan fraccionada que perdia tota la força del discurs genialment construït per Beethoven, i que sense cap fonament es pretenia atorgar-lo no sabem si a l’originalitat o algun altre aspecte amb experiments absurds. El millor de la Novena va ser l’efecte del cor amb alguns cantaires del Cor de Cambra de Granollers i el Cor Lieder Càmera disposats a les dues bandes de l’amfiteatre que provocaven un bellíssim efecte sonor, a la manera de les interpretacions d’Els Messies participatius. Escoltar els versos de Joan Maragall en les veus impecables dels quatre solistes vocals –Núria Vilà (soprano), David Alegret (tenor), Jordi Domènech (contratenor), Carles Pachón (baix) i dels dos cors– va suposar un encert ple d’emotivitat. Quant a la interpretació, i deixant de banda la fragmentació absoluta del seu discurs, l’OSV va assolir bells moments interpretatius en l’“Adagio” i va resoldre amb correcció els complexos passatges del darrer moviment. Una Novena a la qual va mancar en el primer moviment més emotivitat i força, i en l’“Scherzo”, fluïdesa i joc de contrastos. Aplaudiments que van tenir com a resposta la repetició del darrer episodi de la Simfonia i, ja al final, bona part del públic del Palau cantant Els segadors, seguit de crits a favor de la independència. Un inici de temporada correcte, del qual esperàvem més a nivell interpretatiu, i que tindrà com a nova entrega una obra tan ambiciosa com la Segona Simfonia de Mahler.
