JONC. Trentè aniversari. Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Josep Pons, director. Mahler: Simfonia núm. 9. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE JULIOL DE 2023.
La JONC ha celebrat els trenta anys d’ençà del seu debut el 26 de setembre de 1993 (aleshores Jove Orquestra Simfònica de Catalunya) al Teatre Jardí de Figueres. Ho fa fet amb la Novena Simfonia de Mahler recreada en dues ocasions: diumenge 9 a l’Atlàntida de Vic, coincidint amb el cicle estiuenc Clàssica Jove que s’organitza a la capital osonenca, i dimarts 11 al Palau de la Música.
Cal recordar que, arribat l’estiu, la ciutat vigatana acull una programació que incentiva les noves generacions de música a Catalunya tant damunt l’escenari com fent de públic a través d’activitats participatives i una programació diversa que, enguany, ha tingut Johannes Brahms com a cap de cartell i la residència musical del pianista Eudald Buch, i també reunint músics d’aquí i de fora en sessions d’alt nivell musical. En el cas de la JONC, val a dir que hi fa estada des de l’any 2002 i que aquesta mateixa orquestra va estrenar les instal·lacions del Conservatori l’any 2010.
Presentades pel titular de l’orquestra, Manel Valdivieso, i dirigides per Josep Pons, director fundador i una de les personalitats clau en el seu desenvolupament, els dos concerts de la JONC van corroborar l’alt nivell tècnic dels joves que formen part del projecte. Especialment al concert del Palau de la Música, que a grans trets va ser acurat, flexible, brillant i enèrgic en una lectura cohesiva i àgil, sense carregar les tintes en un dramatisme excessiu. De les tres Simfonies mahlerianes que el darrer any li he escoltat dirigir, a Pons, aquesta Novena és la que m’ha convençut plenament en el conjunt i en el detall. Més enllà de l’atenció a nombroses entrades i una de constant a la interacció cap als músics sobre el discurs musical, el plantejament del director va satisfer gràcies a uns resultats ben falcats en el que ja he apuntat en altres ocasions: la claredat dels recursos tècnics, l’absència de mecanicitat i amb coneixement dels elements bàsics del llenguatge mahlerià, com el rubato, els contrastos acusats, la densitat de la texturació, les relacions entre blocs, la respiració rítmica i les inflexions en el fraseig en unes realitzacions que no arriben a ser catàrtiques però són fermes.
En primer lloc, caldria destacar la capacitat constructiva dels moviments dels extrems, sostinguts sense exageració de l’idiomatisme ni retòrica i definits en l’oscil·lació entre llums i ombres explorant bé la polaritat emocional entre basarda, histèria, ràbia, dolor moral, consol, sublimació i resignació. Amb les difícils superposicions tímbriques i els relleus en segones veus, el ben tenallat “Andante comodo” inicial va compartir la tensió en el contrapunt de l’“Adagio” final, amb un substrat de la corda greu present i la conducció de la coda cap a l’expressió d’una finitud que albirava una ataràxia entesa com a autoabsolució i uns pianíssims d’autèntic mèrit en la desintegració exhalant del discurs i del so. I al darrer moviment sostenint un silenci que el públic que va respectar evitant aplaudir immediatament. Hi van contribuir, és clar, els primers faristols amb passatges a solo, com els de la trompa, el concertino, el violoncel, la flauta i els fagots. De fet, com a la Tercera liceista, un dels millors moments es va assolir amb l’inici de l’“Adagio” i en la construcció de crescendi expansius i calibrats amb matisos de color; èmfasis en girs harmònics; en tensions, distensions i intensificacions amb les entrades instrumentals i canvis de trama textural amb els quals va assolir una cantabilitat emotiva, intensa i creixent fins al clímax dels violins primers i segons accentuadament en pesante, com demana Mahler, abans de la represa del segon tema.
Als moviments centrals, els accents grotescs es van erigir des d’una articulació marcada i una propulsió interrompudes pel lirisme, sense sensació de fugida endavant i amb notables jocs de rubato i de pulsació entre els diversos temes que atenuaven la sensació episòdica i de reiteració en les successives reexposicions. Entre les particularitats, d’una banda el primer tema de ländler va caracteritzar-se per l’accent marcat en el rugit de les cordes (específicament al registre greu dels segons violins), com si es rememorés la força del moviment homòleg de la Primera Simfonia. De l’altra, el “Rondo-Burleske” no va perdre l’agilitat, va entendrir amb el tercer tema a càrrec de la primera trompeta (on s’exposa el motiu de l’“Adagio”) i va resoldre sense escarafalls disruptius els efectes sobtats que anaven des de l’aparició de nous motius fins a les entrades en blocs instrumentals.
En resum, un concert excepcional que corrobora la necessitat de projectes com aquest, que són de país. Qui en tingui dubtes, algun dia ho podrà veure per televisió, ja que la sessió de Vic va ser enregistrada, més imperfecta en algunes solucions tècniques i de voltatge emocional, però persuasiva tractant-se d’una obra de la dificultat de la penúltima Simfonia de Mahler.
