III Festival de Música Antiga de Poblet. Le Concert des Nations. Jordi Savall, viola de gamba contralt i baixa i direcció. J. S. Bach: Ofrena musical, BWV 1079. Església abacial de Santa Maria de Poblet. 16 d’agost de 2015.
Per Pep Gorgori
A primera vista, l’austeritat del Cister i l’exuberància de la música barroca semblen antagonistes irreconciliables. Si aquesta premissa fos certa, la pregunta està claríssima: què hi fa, el mestre Savall, presentant a la basílica abacial del monestir de Poblet una de les obres mestres del mestre per excel·lència del Barroc? Tranquils. Els monjos d’aquest afable i monumental monestir cistercenc no han embogit, i Savall sap molt i molt bé el que es fa.
L’Ofrena musical de Bach, icona del Barroc, adquireix tota una altra dimensió entre les parets nues d’aquesta nau. Exuberància i austeritat, en aquest cas, no estan renyides, perquè, si ens hi parem a pensar, l’obra de Bach és una lliçó de tot el que es pot fer amb recursos escassos: una simple melodia, tot just una que podríem haver xiulat vostè i jo un dia qualsevol pel carrer, li va servir per bastir un dels grans edificis de la història de la música. Dins un monestir envoltat de muralles es poden fer grans viatges, entre les escletxes d’un carreu es poden trobar tresors, i en la més simple melodia es pot contenir la música més sublim. No hi ha, doncs, contradicció.
Savall va enregistrar l’Ofrena musical entre els anys 1999 i 2000, i el disc va veure la llum el 2001. Catorze anys després bona part dels músics que van portar l’obra a Poblet són els mateixos que van fer aquell enregistrament: Manfredo Kraemer al violí, Pierre Hantaï al clavicèmbal i Marc Hantaï a la flauta travessera, a més del mateix Savall. A ells s’afegeixen el violí de David Plantier, el violoncel de Balázs Máté i el violone de Xavier Puertas. Es tracta, doncs, de tornar a transitar un camí ben conegut.
Le Concert des Nations va complir amb escreix les expectatives i la nau es va omplir per tornar a escoltar la seva música en un marc inusual i immillorable. Durant la tarda, molts visitants del monestir ja van poder escoltar alguna part de l’assaig, que va ser breu, com ho són les salutacions a vells coneguts en els dinars de Nadal. Al capdavall, es tracta tot just de comprovar que aquelles corxeres es troben bé, que les dobles cordes van fent i que els passatges complicats d’aquell cànon tenen una salut de ferro.
A la nit, concert. Savall rep el públic ja a l’escenari, com si no pogués esperar per exposar als reis catalans, allà enterrats, aquelles notes tan familiars sobre les quals Frederic II de Prússia va fer improvisar al vell Johann Sebastian Bach: Do-Mi bemoll-Sol-La bemoll-Si natural… El mestre es manté fidel a la interpretació que podem escoltar enregistrada. Elegància, saviesa, recerca del sublim… La seva estabilitat i la seva fidelitat als principis es dirien ben bé cistercencs. Raó de més per venir a tocar l’Ofrena davant Jaume I, i Pere III, és clar.
Però també és d’agrair l’evolució en la lectura que fan els Hantaï i Kraemer –que, per a estupor del primer, va trencar una corda del violí just abans del Cànon a 6 amb què van tancar el concert. Ara, quinze anys després, sembla que s’han retrobat amb la dansa que Bach és capaç d’amagar entre els cànons, com si amb la melodia, l’harmonia i el contrapunt no tingués prou ingredients. Dinàmiques més contrastades, tempos més marcats… Una relectura fidel a les essències però posada al dia, que ens va permetre gaudir del magnífic trio que ocupa ben bé una tercera part de l’Ofrena. No cal dir que tots tres, per separat, van oferir també el millor d’una partitura complexa però apassionant, potser inspirats per l’indret. No era un concert qualsevol.
Esment apart mereix, és clar, Pierre Hantaï. Als qui encara no ens hem tret de les orelles les seves Goldberg –ni falta que fa–, sempre ens agrada retrobar-nos amb la seva mestria i el bon gust que demostra en cada pulsació. A les seves mans, els cànons a 3 i a 6 són una meravella.
Bernat de Claravall, fundador del Cister, ens anima a trobar la saviesa i a menjar-ne com si fos mel, però en la mesura justa per tenir sempre una mica més de gana. Podríem ben dir que l’Ofrena de Le Concert des Nations se’ns va posar molt bé i que ens va deixar amb molta, molta gana. Aquesta ha estat la tercera edició del Festival de Música Antiga de Poblet, amb Savall i els seus grups com a únics protagonistes. L’any vinent, més.
