Una òpera per a la contemplació

PELLÉAS ET MÉLISANDE de Claude Debussy. Jean-Sébastien Bou. María Bayo. Laurent Naouri. John Tomlinson. Olatz Saitua. Hilary Summers. Kurt Gysen. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Michael Boder. Dir. d’escena: Robert Wilson. Coproducció de l’Opéra National de París i el Festival de Salzburg (reposició en col·laboració amb el Teatro Real de Madrid). LICEU. 27 DE JUNY DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Quaranta-nou anys sense representar-se al Gran Teatre del Liceu implica que, per a la gran majoria d’espectadors que van ser presents i que seran presents al llarg de les sis representacions que acull aquests dies el Liceu Pelléas et Mélisande, aquesta és una òpera pràcticament desconeguda. Significa el pas de dues generacions, i això fa que només per als més devots del gènere operístic Pelléas et Mélisande no resulti una raresa. Tot i que, de fet, de raresa, sigui coneguda o no, ho és de totes totes.

L’òpera de Claude Debussy és, d’alguna manera, un experiment del compositor a la recerca de la plasmació del llenguatge simbolista en un gènere que no tenia precedents ni té cap altre títol que s’ajusti als paràmetres establerts per Debussy en Pelléas et Mélisande. Basada en l’obra teatral de Maurice Maeterlinck, la trama argumental, en el fons, és més una excusa que un objectiu en si mateix per mitjà del qual Debussy canalitza la seva voluntat expressiva. A l’escenari més aviat sembla com si no passés res i el temps i l’espai es tornen gairebé imperceptibles, per bé que densos i amb molt de pes específic. Aquesta atmosfera més evocadora que no pas descriptiva, i per això vinculada al simbolisme, Debussy la trasllada en una música subtil i exquisida en els seus matisos, i en un cant gairebé declamat, mirant al detall cada inflexió del text. La influència de Wagner –concretament en el primer acte és evident el pes de Parsifal–, artista adorat i odiat a la vegada pel compositor francès, contrasta amb la voluntat de desmarcar-se de la música descriptiva i programàtica a la qual era afí Wagner. Ni rastre de leitmotiv, sinó tot el contrari. Un repte, en definitiva, a nivell musical, que Michael Boder va enfrontar amb prou encert en aquesta seva darrera intervenció com a titular de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Com ha estat habitual al llarg de les seves intervencions, Boder va conduir amb precisió i va conjuntar veus i orquestra amb un gran equilibri sonor i conservant la delicadesa buscada per Debussy, si bé en aquest cas es va trobar a faltar més risc en l’arrodoniment de matisos en detriment d’un excés, en aquest cas sí, d’estatisme.

A nivell vocal, un repartiment de luxe per a una partitura no gens fàcil. Tant Jean-Sebástien Bou (Pelléas) com Laurent Naouri (Golaud) van demostrar dominar la seva part, amb uns mitjans molt adequats als requisits dels seus rols. També John Tomlinson (Arkel de luxe), Hilary Summers (Geneviève), Olatz Saitua (Yniold) i Kurt Gysen (metge, pastor) van respondre amb excel·lència en les seves intervencions. María Bayo (Mélisande) va treure molt de profit dels seus mitjans vocals i el seu passat barroc, amb una veu quasi declamada i gairebé sense vibrato molt escaient per al personatge enigmàtic i aparentment fràgil de Mélisande. A nivell actoral, esplèndid el treball realitzat per tots els cantants, clarament extenuant, però que contribuí a aconseguir l’atmosfera irreal que tant Debussy, com també Wilson, busquen en aquesta òpera.

Ja s’ha dit, però no passa res per repetir-ho, que aquesta és segurament la producció més d’acord amb l’òpera que ha signat el director texà Robert Wilson al llarg de la seva extensa trajectòria. Wilson acostuma a jugar amb els espais buits, el moviment coreogràfic dels actors i la llum. Tres elements que Debussy, com hem dit, també destaca en la seva música. El tractament de la il·luminació, en el treball de Wilson, és fonamental, així com també ho és l’estatisme i la distància física (l’espai) que separa perpètuament els personatges. Pelléas et Mélisande esdevé, en definitiva, una òpera per a la contemplació, per deixar fluir temps, espai i símbols (llum, paraules, imatges…) sense un objectiu més enllà del gaudi i la introspecció.

Tenint en compte la qualitat de la proposta i la dificultat per veure aquest tipus de títols, és recomanable no perdre la possibilitat de viure una experiència com la que ens proposa aquests dies el Liceu. Val la pena.