IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca. Paul Lewis, piano. Dir: Daniel Harding. Beethoven: Concert per a piano núm. 3. Mahler: Simfonia núm. 1, “Tità”. L’AUDITORI. 23 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Lluís Trullén
L’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, sota la direcció del seu titular, Daniel Harding, i un pianista ja habitual als nostres escenaris com és Paul Lewis van donar el tret de sortida de la 31a temporada de concerts Ibercamera. Un programa integrat per dues obres magistrals com el Concert per a piano i orquestra núm. 3 de Beethoven i la Simfonia núm. 1, “Tità” de Mahler atorgaven encara més aquest caire de majestuositat al concert inaugural. L’orquestra finalitzava una gira de concerts realitzada per Alemanya, Àustria i Madrid, que tancava exitosament a Barcelona. D’aquesta orquestra ens quedem amb l’entusiasme que mostren els músics, amb la il·lusió i exigència del treball que es denota en el decurs de la interpretació i amb la idea de treballar com un equip cohesionat que posseeix un engranatge finíssim entre les peces. Músics lliurats a la feia que fan, que quan acaben el concert se saluden damunt l’escenari de manera efusiva (un comportament aparentment més mediterrani que no pas nòrdic) i que fins i tot en plens aplaudiments dediquen per sorpresa una “fanfara mahleriana” a un sempre somrient Harding. Però només amb una actitud idònia i amb una trajectòria vinculada als noms de Celebidache, Salonen o Svetlanov, no es poden explicar els resultats aconseguits amb la Primera de Mahler.
Plantejada com un enorme quadre simfònic sense fissures, amb un tractament del fraseig propi de les orquestres centreeuropees (prodigant-se en aquella màgica “suspensió” a què feia referència Adorno en el seu llibre dedicat a Mahler), però amb un color propi de la brillantor i magnificència de les grans simfòniques i filharmòniques americanes, el Mahler plantejat per Harding posseïa intensitat, refinament, emotivitat i una sonoritat esplendorosa. Els murmuris del primer moviment amb el so allunyat del cucut sobre una atmosfera enigmàtica plena de sonoritats velades o la refinada ironia del ritme de vals del segon, propi d’un ländler, ens dibuixaven un món inconfusiblement mahlerià, amb uns equilibris de la sonoritat i una elegància en el fraseig de grandíssima qualitat. Si el tercer moviment plasmava tot el caràcter entre decadent i ple de tendresa, entre dramàtic i ple del més refinat lirisme, el darrer va ser comprès com un gran quadre simfònic, èpic, brillant, punyent, en què la grandesa i els seus canvis de color i de caràcter emergien amb un Harding i una orquestra lliurats a la música del compositor centreeuropeu.
La primera part va estar dedicada al Concert per a piano núm. 3 de Beethoven, amb un Paul Lewis una vegada més magistral. Lewis (no oblidem que és deixeble de Brendel) s’ha especialitzat en Schubert i Beethoven –de qui ha enregistrat la integral de les Sonates– i l’aprofundiment en el piano d’ambdós autors rememora l’estil profund i ple de sensibilitat del seu mestre. Lewis va plantejar una versió del número 3 –l’únic en tonalitat menor del llegat del compositor de Bonn–, amb apassionament, depurat fins al màxim quant a nivells d’equilibri de sonoritat, intens en el primer moviment (magistral en la complexa cadenza), poètic i refinat en el segon i atorgant una vivacitat i frescor en el darrer moviment. L’únic “però” de la versió, el podríem trobar en uns forts massa eloqüents plantejats per Harding i l’orquestra, detall que no va restar enters a una versió en mans d’un pianista de referència en les interpretacions de Beethoven.
Un programa amb Beethoven i Mahler que es va cloure, per baixar tota la tensió acumulada del darrer moviment de la Simfonia Tità, amb el bellíssim “Nimrod” de les Variacions Enigma d’Elgar, un comiat elegant i emotiu per a aquest concert inaugural.
