PALAU BACH. Collegium Vocale Gent. Philippe Herreweghe, director. J. S. Bach: Passió segons sant Mateu, BWV 244. PALAU DE LA MÚSICA. 12 D’ABRIL DE 2022.
Hi ha vegades en què un concert esdevé una trobada espiritual, es produeix una comunió entre artistes i públic i la música flueix a través de l’espai per traspassar-nos i fer-nos sentir quelcom que va més enllà de l’enteniment. Amb la música de Johann Sebastian Bach, i més amb la seva Passió segons sant Mateu, passa sovint quan està ben interpretada. No en va hi ha més d’un que diu que creu en Déu quan escolta Bach. S’hi cregui o no, la versió que ens va regalar dimarts Philippe Herreweghe i el seu Collegium Vocale de Gant va ser estratosfèrica.
El mestre flamenc ha dedicat gran part de la seva vida a l’estudi d’una de les partitures més profundes, treballades i impactants de la música clàssica i la té tan interioritzada que la transmet amb naturalitat. En la seva direcció no hi ha artificis ni gestos grandiloqüents, més aviat atenció als petits detalls, com una filigrana feta de puntes de coixí. Les seves mans, gairebé els dits, són indicacions de temps i dinàmiques que mantenen viva la tensió dramàtica durant tres hores davant d’una orquestra i cor que sembla que vagin sols, mentre que als cantants i instruments solistes els deixa fer en una complicitat musical miraculosa. De tant en tant baixa del podi i dirigeix una orquestra o l’altra –la Passió va ser escrita per a dues orquestres i dos cors– potser per afinar el gest, bé per crear una millor comunicació amb els músics. El resultat és colpidor per la sobrietat, profunditat i emoció.
Dimarts vam escoltar una orquestra prodigiosa, de so compactat i consistent tot i ser només una quinzena de músics, que, a més a més, compta amb uns solistes d’una sensibilitat extrema, com la violinista Christine Busch, que ens va posar la pell de gallina a l’“Erbarme dich”, la violagambista Romina Lischka, i una secció de fustes extraordinària, amb especial èmfasi a oboès, flauta travessera i dolça i fagots.
El cor és encara millor, amb veus perfectament amalgamades, tant quan interpreten la turba, fort, sec, aterridor, com quan exposa els sentiments humanístics més íntims en un text que va més enllà de qualsevol religiositat i que, com a públic, ens interpel·la en qüestions humanístiques i filosòfiques.
Els altres grans protagonistes van ser els solistes. Un magnífic Reinoud Van Mechelen va ser l’Evangelista que qualsevol pot somiar: de veu ampla, ben projectada, fraseig impecable i capacitat dramàtica; una interpretació magníficament secundada per Tobias Berndt, que va ser un Jesús convincent, amb una bonica veu de baix, a més de cantar dues àries de Judes. La resta de solistes formaven part del cor. Van destacar els contratenors Tim Mead, amb una interpretació impactant, una molt bona projecció i uns legatos infinits a la meravellosa “Erbarme dich”, i James Hall, de veu més aguda, així com la soprano Dorothee Mields i el baix Philipp Kaven en un Pilatus consistent i profund.
En definitiva, una nit tan memorable que serà molt difícil d’oblidar.
